"Com penseu que s'ha d'eliminar la fam del món?"

índex > concurs de narracions solidàries > lliurament de premis 2009 > Categoria: 16 i 18 anys - Primer premi

Primer Premi Categoria 16 i 18 anys
Autor: Helena Cebrià Fondevila
Pseudònim: Dos mil

Per què hi ha tanta gent que passa gana?

Una nit més em desperta, com mil claus roents em rosega l'estómac i no em deixa pensar amb claredat. El meu cap no pot anar més enllà d'aquest enemic que em resulta tan familiar. Obro els ulls i em pessigo la cuixa amb totes les meves forces. Però aquestes són ben poques, ja no me'n queden. Els meus dits, massa prims, i el tros de pell que em penja a la cuixa, és això, un tros de pell insensible incapaç de percebre la pressió que fan els dits. Així doncs, els esforços per concentrar-me en el mal que em faig a la cama no serveixen per camuflar l'altre dolor.

La foscor és absoluta i la nit molt freda. Busco a les palpentes la ma del meu fill i, en agafar-li, se m'encongeix el cor. La seva vida s'escola per moments, i no puc evitar sentir-me'n culpable. El deure de tot pare és alimentar al seu fill, posar-li el menjar a la boca i donar-li forces quan a ell ja no li'n quedin. Però això jo no ho puc fer.

La meva dona va morir tot just donar a llum el nostre primer fill. L'alegria de portar al món un petit ésser viu poc a poc va anar desapareixent per l'angoixa i un fort sentiment d'incertesa. Incertesa pel futur de la criatura ara que la seva mare no li podria donar el pit. Però, una cosa tenia ben clara, el meu fill sobreviuria, i el fet de sobreviure ja era molt més del que la majoria de nens aconsegueixen aquí quan neixen.

Afortunadament, una dona del poble el va alletar, perquè, a diferencia nostra, ella havia sobreviscut però el seu nadó havia mort en el part. De mica en mica l'esperança es va apoderar de mi, cada dia una mica més. El meu fill anava deixant enrere la debilitat i plantant cara a la mort que l'havia acompanyat des del primer moment en que havia arribat al món.

Van passar set mesos més i en breu, l'estació de pluges havia de fer tornar a néixer les terres que ens donaven la vida i, amb elles, l'aliment per animals i persones. Però la pluja no va arribar. La pluja va preferir no intervenir i deixar-nos morir en aquella sequera. Els rius es van eixugar irremediablement amb tot el que això comportava. L'aigua va deixar de ser potable i les llargues caminades de quatre hores no ens donaven més que una aigua de color poc natural que feia emmalaltir als ancians i nens més dèbils, i els no tan dèbils.

El racionament del poc aliment que teníem només ens permetia malmenjar un sol cop al dia. I, amb aquella petita font d'energia, els meus braços havien de treballar sota un sol de justícia més de deu hores al camp, fins que els músculs del cos sencer s'enrampaven. I tot per obtenir uns resultats miserables amb els que hauríem de seguir subsistint. Era irònic pensar que una persona podria sobreviure gaire temps més en aquella situació.

I així va ser, la mort va començar a visitar-nos i no hi havia un sol dia que no morís algú del poblat. Diuen que la gent, davant les adversitats, uneix forces per tirar endavant, però aquest no era el cas dels habitants de la nostra petita comunitat. Cadascú es va tancar en les seves penes, ningú no volia compartir el patiment amb el del seu veí per por que la combinació dels propis problemes amb els dels altres es fes massa insuportable d'assimilar.

I jo, sol com estava, em vaig aferrar a l'única raó que realment em donava forces per continuar: el meu fill. Però la veritat era que totes les forces se m'escolaven quan el seu plor desesperat irrompia la nit, demanant aliment per el seu petit cos. Al principi era un plor fort i energètic, però el temps l'havia convertit en un somiqueig casi inaudible, com d'algú que suplica que la mort se l'emporti lluny del patiment terrenal. Llavors, agafava un drap, el mullava amb llet aigualida, que donava l'única cabra que ens quedava, i li posava a la boca. Ell exprimia fins la darrera gota i, quan veia que no en podia treure res més, es posava el dit a la boca. De fet, es passava la major part del dia amb el dit a la boca, creant-se la falsa il.lusió de tenir alguna cosa per menjar.

Gana i patiment, quan vénen plegats, fan aparèixer el costat més animal i els instints més primitius de les persones. La gent va començar a robar als seus propis amics i veïns. Alguns passejaven com animes en pena, esgarrapant la terra per trobar qualsevol insecte o llavor. Altres permetien que el sol i l'esgotament els hi xuclessin l'anima. Però tots acabaven igual, cossos arrugats plens de paràsits i mosques amb panxes grosses.

Panxes grosses! Amb la gana que passàvem! Que n'era de ridícula la situació! Els primers rajos de sol em fan obrir els ulls, i qui sap per quan temps més ho podré fer.

Encara tinc la maneta entrellaçada amb la meva però ara és freda, no ha pogut resistir la temptadora proposta que la mort li ha fet i, resignat, ha abandonat el món sense ni tan sols fer-ho saber al seu pare. L'agafo amb molt de compte, vigilant no pertorbar el son etern de la criatura, i surto' a fora.

Camino amunt i avall. M'assec davant de casa amb el cos del nen a la falda. Agafo un terròs de terra, però aquesta es converteix en pols només entrar en contacte amb els meus dits.

El cel és d'un blau intens i preciós, però ni al més enllà de l'horitzó es pot divisar un núvol. La cabra va morir dues setmanes enrere. Cap indici de vida no hi queda, només mort i desolació. I tot sustentant el meu fill als braços, lleuger com un bri d'herba, penso que les esperances com més grans són, més decebedores i amargues poden arribar a ser.