"Per què tanta gent passa gana?"

índex > concurs de narracions solidàries > lliurament de premis 2009 > Categoria: 14 i 15 anys - Segon premi

Segon Premi Categoria 14 i 15 anys
Autor: Pere Purrà Mesa
Pseudònim: Chase

PER QUE HI HA GENT QUE PASSA GANA?

Son les sis de la tarda, els tambors de la gana ja sonen dins el meu estómac. Com sempre, puntual, el meu malson, la meva lluita contra un enemic amb qui lluito dia a dia, però que va creixent fins a fer-se un rival invencible.

Avui ha sigut un dia molt llarg, ple de desgràcies, ple de mentides, d'enganys. Tot el poble viu en un mar de dubtes. Ningú sap si aquesta vesprada, quan arribi a casa, tindrà un tros de pa que l'esperi sobre la taula, aquella taula que mai ha vist res més que uns bocinets de pa, que amb tan esforç aconseguim un dia de tant en quant, amb aquella olor característica que poques vegades he tingut el plaer de respirar. Però, intentant ni mirar cap el futur i pensant en el passat, tota la gent es concentra en el treball, viu enganyada en una societat que li fa creure que algun dia viurà millor, la societat que confia que del cel plouran sacs d'ajuda humanitària, enviada desde el món desenvolupat. Uns sacs amb aspecte de meteorits, llençats pels habitants del planeta de la tecnologia, no tan lluny seu, només separats per uns quilòmetres, on es troba la frontera de la gent que pot menjar de tot i la gent que no pot menjar de res.

Em sento sol en aquest món, tancat en la meva habitació, lliure però oblidat; oblidat per l'altra meitat del món, que disfruta de banquets i festes, mentre jo fa tres dies que no veig cap engruna de pa, només la fusta dels arbres que hem podat i la palla de les parets que, junt amb el fang del sostre, intenten aguantar aquesta habitació que tanta impotència amaga. Cansat del treball, cansat d'un món que no em sap reconèixer, cansat d'una vida que no es pot disfrutar, i que no em dóna res a canvi pel meu esforç.

La meva suor es cansa de lliscar contínuament pel meu cap i caure a terra fulminada sense obtenir cap recompensa, és una suor inútil, una suor que mai serà reconeguda per ningú, una suor sense cap tipus de meta.

La força del meu estómac pot més que la meva raó, ja no puc fer ni un pas més amb llibertat, sento la crida dels meus ossos que diuen prou, no es poden moure lliurement per un munt de pensaments i sentiments que li van a la contra, tot pensant que el futur serà millor, pensaments que s'enganyen a si mateixos sense adonar-se'n, pensaments que ploren la ironia de la seva irrealitat. Deslluït, impotent, dèbil, desapercebut, mort, em paro a pensar i em faig preguntes mentre intento posar-me dret i plantar cara ales adversitats, però sembla impossible, improbable, no puc fer un pas més! Què hagués sigut de la meva vida si hagués nascut en el món tecnològic? Per què el meu poble no pot tenir possibilitats de posar-se a l'altura de l'altre món? I sobretot, Per què en el nostre món d'avui en dia, amb tanta tecnologia i facilitats, encara hi ha gent que passa gana? Probablement són preguntes sense resposta, preguntes que poques persones es faran, preguntes que a molta gent li poden semblar inútils, però si ens parem a pensar, si ens fem alguna d'aquestes preguntes de tant en tant, creieu que d'aqui uns anys hi haurà gent que passarà gana?

Són les sis de la tarda, els tambors de la gana ja sonen dins el meu estómac. Com sempre, puntual, el meu malson, la meva lluita contra un enemic amb qui lluito dia a dia però que va creixent fins a fer-se un rival invencible.

EI dia ha mort, i amb ell el camí de la meva esperança, no puc aguantar un sol dia més sense menjar, però tampoc puc aguantar un dia més veient la desigualtat i l'egoisme que fa gala d'aquest món.