"Per què tanta gent passa gana?"

índex > concurs de narracions solidàries > lliurament de premis 2009 > Categoria: 14 i 15 anys - Primer premi

Primer Premi Categoria 14 i 15 anys
Autor: Maria Fitó Negre
Pseudònim: Aura

PERQUE HI HA FAM AL MÓN?

La Marta va entrar corrents a la seva habitació i s'hi va tancar donant un fort cop de porta que avisava clarament a els seus pares de la seva frustració i desacord amb ells. Havia discutit amb ells després de sopar, ella es volia canviar el mòbil i els seus pares li acabaven de remarcar que no pensaven comprar-li un de nou, ja que en tenia un i en molt bon estat. Va tancar el llum i es va estirar el llit, va fixar la mirada al sostre i no parava de repetir-se una i una altra vegada lo ofesa i enfadada que estava amb ells. Va agafar la Lilly, una osseta de peluix que tenia des de que era un tap de bassa, i la va abraçar amb totes les seves forces en un intent de descarregar tota la ràbia que portava acumulada. Es va sentir un cop a la porta de la seva habitació, la Marta hi desvià la vista. -Marta?- va cridar la seva mare des dels passadís -Marta? -Va repetir la seva mare amb un to més dolç tot entrant a l'habitació -Que? - Va dir la Marta sense esperar resposta, la seva mare no va dir res, es va asseure al costat de la Marta, ella seguia estirada i no la va mirar. La noia s'estava preparant mentalment pel discurset que la seva mare deixaria anar, però la seva mare no semblava disposada a dir res. Les dues es van estar callades durant uns cinc minuts fins que la Marta no va poder més -Que vols? -va dir de manera greu i amb desganes -Res -va contestar la seva mare amb to neutre - ¬Res? No vols res? Doncs perquè has vingut? -li va dir la Marta aixecant el cap -Havia vingut a parlar amb tu però no sé si podré -Perquè no has de poder? -la va tallar la Marta -Marta! No ho veus? Tens catorze anys i sembles una nena de sis, no sé què et passa pel cap, filla -Li va dir, va obrir el llum i la Marta es va incorporar - Que? Que què em passa pel cap? No ho sé, què us passa a vosaltres? Us demano el mòbil, em dieu que no, et dic que em compris uns pantalons nous i em dius que en tinc per parar un tren i algunes vegades vaig al cine amb els amics i m' he de pagar I' entrada ... - Va dir tornant-se a estirar al llit, la seva mare no va contestar, la Marta va fer mitja volta, es quedà mirant fixament els ulls de la Lilly i la va apretar amb força, el silenci era sepulcral - ¬Marta ... em dol molt la teva manera de ser, ets una egoista i una malcriada, aquestes són les teves preocupacions a la vida? Es nota que sempre has tingut el que has volgut, no ho veus tens molta sort i tot i així mira el món se't cau a sobre perquè no et volem comprar un mòbil nou -Va dir la seva mare en to de desil.lusió - No, no sóc una egoista, simplement us demano alguna cosa de tant en tant, i crec que m' ho mereixo no? Sóc una bona filla, no us dono problemes, sóc simpàtica amb tothom, la escola no em va pas malament... sóc una bona persona! -Va dir la Marta defensant la seva posició - Veig que no penses baixar del burro, hi ha molta gent que passa gana, que no té ni diners per comprar el menjar i tu preocupada amb coses materials i innecessàries -Si ja ho sé, els pobres nens de l'África que es moren de gana, no és culpa meva! -va respondre amb cantarella -Marta, no saps el que és passar gana i espero que mai ho sàpigues, bona nit! -Es va aixecar i va marxa molt disgustada amb l'actitud de la seva filla i quan ja va haver tancat la porta la Marta donà un fort cop al interruptor per apagar el llum i va tirar la Lilly amb força contra la porta. No s'ho podia creure, un altre cop la mateixa excusa, sempre igual, la qüestió era que no li comprarien el mòbil. La Marta seguí estirada uns minuts més i finalment s'aixecà, es posa el pijama i com que no sabia que fer, encara estava enfadada, es va posar al llit i es va cobrir tota ella amb el llençol ¬Egoista jo? De què va? són uns mals pares -es repetia un i un altre cop i es va dormir pensant en que era una desgraciada i que tenia els pitjors pares del món.

EI dia següent era dissabte així que la Marta es va quedar dormint fins tard, estava sola a casa ja que els seus pares i el seu germà havien anat a visitar els avis. Va esmorzar i es va asseure al sofà per mirar la televisió. En un dels canals feien un reportatge sobre la fam al món, era la història de dos missioners que havien anat a un poblet de Gàmbia per dur menjar i medicaments als seus habitants i també ensenyar-los a ser autosuficients, el reportatge era interessant però la Marta encara no havia digerit lo del mòbil així que va tancar la televisió. Com que no fien res de bo, s'adormí. Passada una estona la Marta es va despertar, feia molta calor i tenia la gola seca. Aquella calor no era normal, si era plena tardor, s'aixecà i mira per la finestra. No podia creure el que els seus ulls veien, el seu jardí no hi era, ni els veïns, ni la ciutat, només hi havia sorra, era un desert, estava al desert!. La Marta s'alarmà, sortí corrents del menjador i es dirigí a l'entrada, obri la porta, la llum l'encegà, al cap de pocs segons pogué veure el panorama: sorra, sorra i més sorra. Va tanca la porta i la tornà a obrir a l'instant amb l'esperança de que quan la tornés a obrir es trobaria amb el seu jardí, però no va ser així, malauradament l'única cosa que tornà a veure era sorra. Sortí de la casa i caminà unes quantes passes, la calor era exageradament asfixiant, entrà a casa seva, agafa una ampolla de litre i mig d'aigua i tornà a sortir a I'exterior. Què estava passant? Com podia ser que de cop i volta estigués en mig del desert?, es preguntà la noia mentre es bevia l'aigua. Quan estava pensant en una resposta convincent per a l'absurda situació, veié un estrany "bony" blanc entre mig de la sorra, dubtà uns segons però s'hi aproximà. De primer pensà que era un llençol arrugat però quan ja estava a uns dos metres va veure que era una nen que amb prou feines devia tenir set anys. La Marta el sacsejà i el nen no es despertava, devia estar inconscient a causa de l'imponent presència dels rajos del sol. La Marta li tirà una mica de d'aigua de l'ampolla a la cara, a l'instant el nen va recobrar el coneixement tot fent una ganyota, la Marta va riure -Hola, qui ets? -Li preguntà la noia. EI nen la mirà estranyat, la Marta pensà que segurament en el desert de ves a saber on no entenien el Català. La Marta va ajudar al nen a aixecar-se, estava molt dèbil, el portaria a casa seva i li donaria menjar. Però no va ser així, quan es va girar la seva casa no era enlloc, s'havia esfumat! No podia ser, ara sí que estava enmig del desert! La noia es tranquil.litzà i pensà en el pobre nen que tenia molt mal aspecte. En aquell moment estava tant perduda com ell.

-Tens menjà? -va preguntar el nen amb un fil de beu, a la Marta li va sorprendre que el nen parles català -Que t'has perdut? -Va preguntar ella -Si, estava al campament amb els meus pares i la resta de la tribu i he decidit anar a buscar menjar ja fa més d'una setmana que no mengem res -Va respondre el nen -La Marta es va sorprendre molt, pobre nen ell si que era desgraciat. En aquell moment hagués canviat el seu mòbil, I'MP4, l'ordinador ... Tot, per un simple rosegó de pa. La Marta es despertà i es trobà en el menjador de casa seva. Què havia passat? Era un somni? Segurament. La Marta es senti a estúpida, com si li haguessin tirat una galleda d'aigua glaçada per sobre. Aquell dia, després de tants i tants anys, la Marta ho va comprendre, va comprendre que si hi ha fam al món es perquè hi ha persones egoistes que només saben pensar en elles, i ella era una d'aquestes tantes i tantes persones que l'única cosa que saben fer és mirar-se el melic i no veuen més enllà dels seus nassos.