Un conte: "Una setmana només menjant herbes"

índex > concurs de narracions solidàries > lliurament de premis 2009 > Categoria: 12 i 13 anys - Tercer premi

Tercer Premi Categoria 12 i 13 anys
Autor: Pere Purrà Mesa
Pseudònim: Horohoro2

UNA SETMANA MENJANT HERBES

Vaig fer les maletes una mica abans de deixar-ho tot, tot el que vaig viure, tots els moments passats amb tu. Sempre havia pensat que aquella estúpida frase que em repeties sempre, no era veritat, però m'equivocava.

Jo sempre ho havia tingut tot, tot el que desitjava, però sempre m'havia faltat el més important per mi, que era l'escalfor d'una persona que m'estimés de veritat, no pel que tenia, sinó per lo que era. I no me'n vaig anar per tu, tu eres l'única persona que em treia sempre un somriure i em donaves aquelles abraçades que tant m'agradaven en els pitjors moments. Eres tu qui sempre estava allà, tu m'estimaves per com era i no pel que tenia. Sempre havia volgut marxar d'aquell país, on les persones no deien realment el que pensaven, i marxar a algun lloc, un lloc on ningú sabés res de mi, res de les meves riqueses. Aquell dia menys esperat per tu, quan ja feia setmanes que havia comprat el bitllet per marxar el mes lluny possible i començar la meva nova vida, sabia que no tindria sostre, ningú que m'ajudés, però volia sentir i viure el que patia aquella gent, aquella gent que jo sempre veia per la TV. No t'ho vaig dir, perquè sabia que m'ho impediries, i no volia que caigués una sola llàgrima per mi, només que quedés i recordessis la nostra amistar. Finalment al cap de 12 hores d'avió, vaig arribar al meu destí, un destí que mai havia imaginat. Només baixar, per un moment vaig pensar: ho estic fent bé? Però no trobava les respostes a les meves preguntes. Vaig dormir en un pont, sensació de no tenir res que et protegeixi, aquella, no l'oblidaré mai. Havia de menjar qualsevol cosa del terra, vaig veure molts barris amb nens que només estaven jugant amb pedres del terra, però reien. Una de les imatges més dures que vaig veure era la d'un nen petit que estava abandonat, plorant a les escombraries. Em feia por imaginar el que em podia passar, en aquell món. Sí, ara m'he adonat de que no valores el que tens fins que ho perds. Em vaig asseure a pensar, pensar en tot allò que havia viscut a la meva antiga vida, plena de riqueses, en els meus bons moments de la meva infància, tenia l'habitació plena de joguines, joguines que ni tan sols les vaig fer servir un cop. Més d'un cop, la meva mare m'havia dit que les donés als pobres però jo era molt avariciós, i no volia ni imaginar-me que uns nens pobres les toquessin amb les mans brutes, i me les fessin malbé. Simplement volia tenir-les totes per mi i omplir aquella gran habitació de les joguines. I ara en canvi ho donaria tot per ells, perquè m'he adonat conte que a la vida no tot es material.

De sobte, vaig parar de pensar perquè van arribar uns turistes que no semblaven passar molta fam, el noi va treure un paquet de xiclets, i abans de poder agafar-ne un per a ell, els nens van córrer cap a ell i li van prendre, no m'estranyava gens, per a ells un xiclet era com or, comparat amb lo que tenien, ells sempre havien de menjar qualsevol cosa que trobessin al terra, i tenien sort si la trobaven. A mi em feien pena, jo ja era gran i podia buscar-me la vida tot sol, però ells, eren petits, encara no sabien res de la vida, res del que els podia passar en qualsevol moment. Em va cridar l'atenció una nena d'uns 12 anys amb la mirada dura i que aparentava seguretat en si mateixa, però lo que més em va cridar l'atenció va ser una noia, hauries d'haver-la vist per poder adonar-te conte que, sí, era ella, la noia més perfecte. Van anar passant els dies, ens vam anar coneixent. Jo, cada dia, l'estimava més, però jo sabia que per a ella, jo, era només era un més, em vaig adonar que estava enamorat. Recordo que quan estava amb les seves amigues, i escoltava el nom d'un altre noi, tot deixava de funcionar, i em posava a pensar i pensava, que encara m'agradava més. Aquell amor, no va poder durar gaire perquè, ella, va marxar del país, no em preguntis a quin, l'únic que sé, és que se'n va anar. Em va trencar el cor, però, ho vaig superar amb la meu millor amic, ell va estar allà en els bons i els mals moments, quan havia de dormir sota el pont, ell venia amb mi, quan m'avia de menjar herbes el! menjava amb mi, però lo que més m'agradava era que, quan jo reia, ell reia amb mi. Vaig sortir amb una altra noia, amb ella, la que més m'agradava, la meva millor experiència, vam tenir una filla que es deia Janna, ho donaria tot pel seu somriure, aquell somriure, era únic. Vam treballar més que mai per guanyar diners perquè no li faltés de res a la Janna. Ara sé el que és aixecar-se a les 4:00 del matí i arribar a les 9:00 a casa, no en teníem prou però gracies a I'ONG, vam poder acabar amb tanta pobresa. Ens vam comprar un pis o no sé com se'n podria dir d'aquell lloc on vivíem de 10 m. Però ara, sóc feliç de veritat, ho sento, els diners no donen la felicitat, i això no és cap frase estúpida.