Un conte: "Una setmana només menjant herbes"

índex > concurs de narracions solidàries > lliurament de premis 2009 > Categoria: 12 i 13 anys - Segon premi

Segon Premi Categoria 12 i 13 anys
Autor: Roger Casas Dalmau
Pseudònim: Filferro

Un viatge massa perillós

Em dic Isselmou i m'estic a punt de morir. No esta gaire bé començar una historia pel final, així que anem al principi. Tinc catorze anys i vivia en una casa als afores de Rosso, una ciutat de Mauritània. Sóc el petit de quatre germans. Nosaltres quatre i el meu pare treballàvem cuidant un petit ramat de vaques. Cada setmana anàvem a la ciutat i veníem la llet al mercat. Ens anava prou bé i no passàvem gana. Però una epidèmia es propaga per la zona enduent-se gairebé tot el nostre ramat. Les coses es torçaren i vam començar a passar gana, ja que no teníem prou diners per comprar el menjar suficient.

Ens passàvem les hores esperant que arribés el minso i únic àpat del dia.

Un dia, quan el meu pare i els meus tres germans eren fora, netejant les vaques, ma mare, tot seriosa, em digué:
- El pare i jo hem pres una decisió, ja saps que aquí passarem molta gana i, per això, hem decidit enviar-te a Espanya, a les illes Canàries. Com que encara no tens divuit anys no et tornaran. Allà tindràs més oportunitats. Agafaràs un vaixell a Nouakchott, la capital.

Va dir allò molt ràpid sense deixar-me temps per pensar i després se n'anà.

Pocs dies després, jo ja m'havia acomiadat dels meus tres germans i estava amb els meus pares esperant un tren amb destinació a Nouakchott. Molta més gent esperava aquest tren i, a sobre, ja hi havia força persones a dintre, com vaig comprovar, al pujar-hi, ja que vaig xocar contra unes quantes persones abans de trobar un seient lliure. Un cop arribés a Nouakchott, un amic dels meus pares m'acolliria durant dues setmanes i em portaria al lloc on havia d'embarcar. Per la finestra contemplava la platja. El tren aniria seguint la línia de la costa. Tot anava bé fins que va arribar el revisor. No havia de patir, tenia el bitllet ben guardat. Vaig posar la ma a la butxaca i.... no hi era!. No em va costar gens saber com l'havia perdut. Alguna de les persones amb qui havia topat, se n'havia aprofitat i m'havia robat el bitllet. Vaig intentar trobar alguna excusa creïble, però el despietat revisor em va agafar deixant anar una ràfega d'insults, va obrir una porta, va esperar que el tren tracés algun revolt i reduís la velocitat i, brutalment, em tira al polsós sòl que recobreix la major part del nostre país. Em vaig clavar un fort cop al cap i em vaig desmaiar.

Quan em vaig despertar em feia mal el cap. Ja era fosc, però aguditzant la vista vaig poder veure una casa a la llunyania. M'hi vaig encaminar amb por de que no em deixessin entrar, ja que començava a fer molt de fred i no volia passar la nit al ras. Va resultar que allà hi vivia una família encantadora. Em curaren la ferida que tenia al cap, em serviren el sopar calent i em construïren un jaç de palla perquè hi pogués dormir.

L'endemà em vaig llevar molt millor. Ja no em feia tant mal el cop, però m'hi havia sortit un bon bony. Vaig decidir que arribaria a Nouakchott caminant, perquè no volia decebre els meus pares, que havien invertit molts diners en el bitllet de tren i en el viatge clandestí que havia de fer cap a les Canàries. La meva mare m'havia posat menjar de sobres a la motxilla que portava, i vaig pensar que racionant-Io una mica no me I'acabaria abans del compte. Així doncs, vaig emprendre el llarg i fatigós camí cap a la capital. Estava acostumat a caminar. Cada dia feia molts quilòmetres pasturant amb les vaques, però no sabia si aguantaria un viatge tan dur.

Se succeïren els dies i jo continuava el meu camí. Caminava durant tot el dia, menjant només un cop una minsa ració de carn assecada. Tot i així, estava content amb el menjar, i pensava que si seguia així podria aguantar tot el que em quedava. Per les nits anava a la primera casa que trobava i els hostes, hospitalaris i acostumats a rebre viatjants errants que no es podien permetre pagar-se un viatge en tren, m'acollien molt bé.

Va anar així fins a la quarta nit. Vaig veure una casa humil i petita i vaig decidir entrar-hi. Primer tot em sembla normal, em van tractar bé i el sopar el vaig trobar bo.

M'oferiren un got d'aigua i jo el vaig acceptar de bon grat. L'aigua se m'estava acabant més ràpidament del que jo voldria i no podia deixar passar una oportunitat com aquesta. Després de beure-me'l, vaig començar a endormiscar-me, vaig intentar no tancar els ulls, no abaixar al cap a la taula, però va ser en debades i em vaig adormir com un sóc.

Em vaig despertar, amb la sensació d'haver dormit durant dies. Em trobava en una situació semblant a la de feia uns quants dies, però amb la diferencia de que no tenia la motxilla amb el menjar i els diners per embarcar. Aquells brètols m'ho havien robat. A canvi d'això m'havien donat una petita cantimplora plena d'aigua, perquè no em morís de seguida. Em roncaven els budells i m'estava marejant. Vaig caure al terra prop d'unes petites plantes. Llavors em vaig recordar de casa meva i de les vaques i vaig pensar que si elles podien menjar herba per que jo no en podia menjar? Vaig arrencar les herbes i me les vaig menjar com si d'un bistec es tractés. Encara tenia gana, però, si més no, no tanta com abans.

I així, menjant herbes passaren els dies i, cada cop més defallit, continuava el meu tortuós camí cap a Nouakchott. Les herbes m'ajudaven a enganyar la gana, però no eren suficients. Quedava molt poca aigua i em vaig veure obligat a minimitzar-ne la despesa. Tenia la boca molt seca i la llengua dura com una roca. Durant el dia m'ofegava de calor i durant les nits no podia dormir de tant que tremolava. Em costava molt trobar bones herbes. Caminava i caminava sense parar sense rumb ni direcció i sense voler-ho vaig trobar una carretera. Vaig decidir beure una mica d'aigua, però no en quedava. Em vaig desplomar sobre el calent asfalt. Encara tenia herbes a la boca, però no tenia prou força per mastegar-Ies.

I ara sóc aquí estirat en una carretera que porta al meu somiat destí, però incapaç d'aixecar-me, em fallen les forces i no puc ni mastegar unes herbes que tinc a la boca. M'estic a punt de morir, tot s'acaba aquí, m'he esforçat tant, m'he passat una setmana menjant herbes, per morir estirat en una solitària carretera.

Unes mans fortes i carregades d'energia m'agafen i em porten en un cotxe, on de seguida m'adormo. Em desperto i em trobo una cara somrient que em diu:

- Ah, vet aquí la bella dorment, pensava que no et despertaries mai!
- Qui ets tu? - pregunto desconfiat.
- Sóc en Mohammed, I'amic dels teus pares que t'havia d'acollir abans d'embarcar¬-te. El vaixell es va fer a la mar fa una setmana, i ens han arribat noticies de que s'ha enfonsat i no hi ha cap supervivent. Es trobava en molt mal estat, és normal que s'enfonsés. Pel que fa a tu, tornaràs a Rosso. El teu pare ha trobat una bona feina i podreu viure sense passar gana. Estan impacients per veure't - va afegir.

He tornat a Rosso, on ara faig una vida normal. Les meves aventures em semblen molt llunyanes però, com a anècdota, sempre podré dir que em vaig passar una setmana menjant herbes.