Un conte: "Una setmana només menjant herbes"

índex > concurs de narracions solidàries > lliurament de premis 2009 > Categoria: 12 i 13 anys - Primer premi

Primer Premi Categoria 10 i 11 anys
Autor: Alba Gutiérrez Rodríguez
Pseudònim: Fuensanta Boa Ora di Junqueira

Una setmana menjant herba.... Montserrat de pell bruna

Kuito, 12 de Juny de 1996

"Estimats pares,

Després d'haver estat a Nicaragua, el Salvador i Laos, suposo que ja esteu acostumats al meus viatges en missió humanitària. Vaig arribar a aquest meravellós país d'Angola, amb la voluntat ferma de treballar pels altres, per a sentir que lluito contra la fam, la desnutrició, la misèria, la infermetat, la falta d'instrucció i la pobresa. Creia i crec, pares, en la cultura de la pau i la solidaritat coma motor del canvi. Sempre he mantingut la determinació de treballar per la justícia, de manera organitzada i perseverant, per la vida digne de les persones més empobrides de la terra, a l'Àfrica, Àsia i Amèrica.

Kuito o "Silva Porto" com la van batejar els portuguesos és la capital de la província de Bié a la regió central d'Angola. Allí les barraques de palma convivien amb els vells edificis d'oficines del que havien estat l'administració colonial portuguesa. La pols dels vials es barrejaven amb el fum de les motos i els "carros': com diuen ells. Els vents salats i humits de l'Atlàntic feien que aquella ciutat no respongués al concepte de ciutat africana típica. Els mercats i les places eren plenes a vessar de nens, dones i homes que parlaven tots al hora. Els sons de les llengües bantus, en particular en Kuito es parlava el umbundu, havia pres la musicalitat de la llengua de Camoes o de Saramago.

El meu amic Luís Canastra d'Oliveiras, ja m'ho va dir: "EI més important es que quan algú et parli, sempre somriguis, malgrat no l'entenguis ni un borrall." Oliveiras va morir, ara fa dues setmanes, al volant del seu vell camió. Va voler portar un grapat de sacs de farina de blat de moro a un poblet, a on els nens es morien, literalment de gana, dones feia més d'un mes que només menjaven herbes i matolls bullits. La guerrilla va interceptar la caravana, va robar els queviures i va assassinar a tots els membres del comboy. Pobre Luís, el prototip d'heroi anònim, abans de mancar em va dir que res no feien tancats a la delegació; em va recordar que la nostra missió tenia un risc i que sinó el podien assumir, millor era que marxéssim. Era ben veritat, estimats Pares, ell el va assumir, en dono fe. Ara em ve a la memòria, com si tos el record d'algun altre que no sigui jo mateix.

He conegut una noia de Sabadell, Rosa Montagut. Es metgessa a l'hospital de campanya de la ONG Metges sense Fronteres, és tot un personatge a la ciutat. El seu caràcter i la seva empenta han fet que tothom parli de la ''''0 doutora espanhola com li diuen aquí.

Fa només vint mesos que sóc aquí i em sembla que ha passat una vida. De fet són moltes les vides que han passat per mi i masses les morts que em toquen viure. Recordo, com si tos ara mateix la veu de l'avi Cristòbal, quan m'explicava els seus vint mesos de lluita, sang i dolor al front de Teruel els va viure tan despresa que li van semblar dies o setmanes i no pas gairebé dos anys.

Però no penseu que he perdut l'ànim o la força, ans al contrari, és gràcies al que estic vivint, és gràcies als exemples, com el del meu amic Canastra, que em sento cada cop més compromès amb aquest poble i trobo més sentit a la meva missió a Angola. "

No passeu ànsia per a mi.
Un petó ben fort del vostre fill que us estima i no vos oblida

Emest


Kuito, 8 de Setembre de 1996

"Estimats Pares,

Avui és la Mare de Deu del Puig, Festa Major, qui ho diria. Us escrit amb la incertesa de no saber si aquestes paraules vos arribin algun dia. Tinc posades les meves esperances, que la molt estimada Verge del Puig intercedeixi per mi en aquests moments de la meva vida.

Falten dos dies perquè faci un any del setge salvatge de la ciutat. L'empremta dels projectils marca cada metre quadrat del seu casc urbà. Els patis interiors i els voltants han estat reconvertits en minúsculs cementiris. Els combats són tan intensos que resulta molt perillós traslladar els morts als cementiris oficials. Es impossible donar un pas de dia o de nit, sense ensopegar amb un mort o un mutilat. Els voltants del centre urbà estan sembrats pels cossos de les víctimes que s'havien topat amb la mort en forma de tret, mina o engolits per la gana.

La gana més terrible, la manca absoluta d'aliment és el pitjor guerriller, el més ferotge, perquè de les bales pots corra, de les bombes et pots amagar. Però: A on t'amagues de tu mateix? A on t'amagues per no sentir que ets un sac de pell amb ossos? Tots els racons de la ciutat estan sembrats de cossos momificats, que no essers humans, esperant que la mort arribi. Els desplaçats afamats s'arriben a matar per un grapat de "feijao", unes mongetes negres com el seu futur, que les tan bullir amb un roc a dins de l'olla. Els més afortunats les mengen acompanyades d'un gripau o una sargantana. El menjar fa mols dies que es va acabar. La farina de blat de moro o l'arròs que arribava de l'ajut internacional fa més de dos mesos que ho va deixar de fer. Els camps de tapioca, que era una producte típic de l'alimentació d'aquest poble, han estat cremats pels guerrillers. Els camperols no poden conrear la terra perquè la llavor de la mort ha estat sembrada en forma de mines antipersones.

La paraula drama queda curta, és una tragèdia en majúscules. La guerrilla, en no d'una llibertat democràtica, mata per activa i per passiva. Setge les ciutats i espera que la destrucció, la fam i la desesperança acabi amb tots els seus habitants. Ni Homer ves pogut imaginar una situació tràgica com aquesta. I vosaltres, a casa, non sabeu res del que esta passant. Els ulls del món occidental estan fixats a Sarajevo a on les víctimes son blanques i de sang blava.

Aquí la sang roja es confon amb la pell bruna, però el dolor no té color. La pudor del silenci occidental, omple l'aire que respiren els desplaçats amuntegats en qualsevol racó. La gent fa fileres tot el dia, esperant omplir el seu pot, llauna o les seves mans amb un grapat de farina de blat de moro, d'arròs o el que sigui però no hi ha res, res, res... Que més pot passar? Hi ha persones que expliquen que a Lobito, una altre ciutat assetjada, es va donar casos de canibalisme.

L'olor de la impotència s'ha aferrat als meus vestits. Els meus ulls ja no tenen capacitat per veure homes amb la mirada perduda, nens que cerquen a les seves mares, mares que ja ni ploren la mort dels seus fills. La Rosa, la metgessa de Sabadell, em va dir: "el riure infantil no existia a Kuito". Fa molt dies que no la veig. Em té ben preocupat. La situació es complica cada dia que passa, aquí deixats de la ma del Senyor.

No passeu ànsia per a mi.
Un petó ben fort del vostre fill que us estima i no vos oblida


Emest

Kuito, 24 d'Octubre de 1996

"Estimats Pares,

En primer lloc:. Felicitats mare! Avui és el teu aniversari. Tan lluny i tan a prop teu com sempre. Resulta curiós que encara els científics no hagin pogut donar una explicació fonamentada, de com i de que fa que el vincle entre la mare i el fill no s'ha acabi mai de trencar. Quin és el mecanisme neuronal que s'activa en el cervell de la dona, en el moment de ser mare que mai perd aquesta condició, per terrible que sigui el moment. No ho se, es igual. Deu ser que et trobo molt a faltar o perquè voldria ser al teu costat, entre els teus braços, o senzillament que estic una mica més sensible del que és normal en mi.

O potser deu ser perquè he trobat a una persona molt especial. La Rosa. No recordo si us hi he parlat algun cop. Es impressionant aquesta dona. Quan va començar el cèrcol, gairebé tot el personal local van ser evacuat. Tots menys "Oh Doctora Esphanyola". Ella es va quedar i esta cuidant tots els dies a les persones que s'hi acosten a l'hospital. Possiblement, va ser l'únic lloc no assaltat pels bandits. Qualsevol altra persona hauria negociat la seva sortida de la ciutat. Però ella esta resistint fins i tot els dies més cruel s i ferotges. Cada dia travessava carrers batuts per franctiradors per cridar per radio a la capital i donar novetats. L'enllaç durava un minut, el temps suficient per demostrar que encara esta aquí. Que no ha deixat el seu lloc, que no abandona als seus "meninos da rua".

D'un temps cap a aquí estem junts cada dia, cada hora, cada segon. M'he instal.lat amb ella, en el que queda de l'hospital i allí estant l'ajudo en el que puc. Ja no tenim de res per guarir les ferides del cos, però cuidem de les animes amb molta estimació. La nostra presencia per a ells ja es prou i el contacte amb la Rosa ja és prou per a mi. Ens passen els dies d'aquí cap a allà, però sempre plegats. Amb l'ajut de mossèn Fígueres, un monjo de l'ordre de Sant Juan de Deu, els tres recorrem "les faveles" sortejant els clots de morter per tomar després a l'hospital.

Fa tres dies que la tristor ens ha enfonsat en un pou fosc í profund. La mort que conviu amb nosaltres des de fa tant de temps ens va fer una mala jugada. Ahir l'explosió d'un projectil va matar a la N'agit la protegida de la Rosa. N'agit va arriba a la ciutat amb l'allau de desplaçats d'un petit poblet a la selva, estava al final del seu embaràs quan la Rosa la va trobar ajaguda aterra, trencada pel cansament i les primeres contraccions del part.

Aquella nena, no tenia més de quinze anys, sola i morta de por no sabia el que estava passant. La metgessa se la va endur a l'hospital i l'ajuda a infantar a la petita Montserrat. Sí Pares, Montserrat. Era el dia 24 d'abril de 1996.. Mossèn Figueres va batejar la nena tres dies després de néixer amb aquest nom perquè sa mare va voler que la Rosa tos la seva madrina i Ií va explicar que a Catalunya hi ha una verge de pell bruna, com la seva filla, el nom d'aquesta Verge era Nostra Senyora de Montserrat, per l'accident geogràfic a on es troba. La noia va somriure i va dir: " La meva filleta es dirà com la teva Verge catalana Montserrat

Des d'aquell moment, la meva estimada Rosa, va trobar un altre motiu per quedar-se allí a la ciutat de Kuito. Corria dia i nit tota la ciutat per trobar qualsevol cosa per alimentar a la nova mare, a fi de que pogués generar aliment per alletar a la Montse.

Ella "o doutora espanhola", com la cridaven per tota la ciutat, la científica, la dona que no havia estat mare, vivia sentint-se maternalment unida a la petita preocupada pensant que si UNICEF fixava la mortalitat infantil en el seixanta per cent, en aquell moment només eren molt pocs els nens que arriba ven a complir els sis mesos de vida, perquè o be les seves mares morien o no el podien alimentar. Com tu sempre dius mare, si es trist ha ver d'enterrar un pare, el dolor de perdre un fill no té consol. Us imagineu que de cada sis mares del nostre carrer, una perd un fill perquè no té que donar-li per menjar? Que passaria si cada mes moris un nadó a la nostre escala? Viurien de dol en dol com una lletania interminable. Aquest es el drama mundial que estic vivint al meu costat mare.

La Rosa esta inconsolable, crec que arribarà un moment que no li quedaran més llàgrimes als ulls. S'aferra a la petita con un nàufrag a una fusta en mig de I'oceà. Aquell ha estat un cop molt dur per la metgessa de Vallès, perquè res no va poder fer la seva ciència per salvar-la. Ara el seu cap es concentra en estar al costat de la Montse. Amb matolls i encenalls de tapioca intenta preparar el menjar de la nena, perquè no vol que la gana se la prengui. Diu que esta cansada de veure com els infants s'apaguen aferrats als pits de les seves mares que ja no els poden alimentar. La seva llet no és res més que un líquid transparent, no aporta l'aliment per mantenir-¬los vius.

Pregueu a la Mare de Deu de Montserrat per tots nosaltres.
No passeu ànsia per a mi.
Un petó ben fort del vostre fill que us estima i no vos oblida


Emest.