Un conte: "Mare, tinc gana"

índex > concurs de narracions solidàries > lliurament de premis 2009 > Categoria: 10 i 11 anys - Tercer premi

Tercer Premi Categoria 10 i 11 anys
Autor: Touria Ahouari Lemrabit
Pseudònim: Candi

MARE, TINC GANA

Avui era un dia com tots els meus: un dia trist, amb poca alegria, inesperat etc. Jo em dic Wake i visc a l'Àfrica del sud; visc amb la meva mare Maco. El meu pare va morir en una guerra, per intentar que el món fos igual, vivim en una casa petita de fang i palla que va construir el meu pare abans de morir. Som molt pobres, però em conformo tenint a una mare que m'estima molt i poder anar a l'escola que està a dues hores de casa meva i poder menjar cada dia alguna cosa. Jo sóc el primer en llevar-me a les sis del matí i faig cinc quilòmetres fins arribar al pou i agafar aigua en les garrafes de cada dia , després a la tornada passo per un bosc, en aquest bosc he de trobar algunes fruites o aliments que serveixen per menjar a l'hora d'esmorzar, però avui feia vent i per això no vaig trobar-ne. Estava preocupat perquè si no portava res no podríem esmorzar i a la mare no li agrada que no mengi res. I vaig pensar tant que ni m'havia adonat compte que estava a punt d'entrar a casa, vaig respirar profundament i vaig entrar amb l'aigua, la mare em va mirar i em va dir:

- "No has trobat res per menjar?"
- "No, ho sento molt."

La mare em va dir que no passava res, que la culpa no era meva. En aquell moment, sense voler, li vaig dir: " Mare tinc gana". I em va dir que no em preocupés, que segur que ens en sortiríem d'aquesta. I en aquell moment, em va començar a explicar coses.

La meva mare diu que hi ha gent que viu en el primer món, que són les persones que tenen electricitat, que cada dia mengen coses diferents, que viuen en una casa gran feta amb ciment i totxos, i que tenen moltes joguines però no valoren la cosa més important que tenen, tenir uns pares que t'estimen. La gent del segon món, són les que cada dia mengen coses diferents, que tenen joguines, tenen electricitat, viuen en un pis fet amb ciment i totxos, però només els seus problemes són econòmics, i només valoren els seus pares quan li compren coses. També hi ha gent que viu en el tercer món, que som nosaltres, no tenim electricitat, ni joguines, vivim en una casa petita feta de fang i palla, no ens interessa ni les joguines, ni viure en una casa gran, només tenir uns pares que ens estimin, poder anar a l' escola, i poder menjar alguna cosa.

- "Però mare només hi ha un món, no tres." I la mare em va dir que era una manera de explicar-ho. En aquell moment vam sortir el bosc a buscar alguna cosa per esmorzar i mira que en vam trobar moltes. Avui, estic molt content perquè he après la cosa mes important de la vida: tenir uns pares que t'estimin molt. Quan vaig acabar d'esmorzar vaig anar a l'escola i vaig explicar a tothom que el mes important de la vida es tenir algú que t'estimi.


Fi.