Un conte: "Mare, tinc gana"

índex > concurs de narracions solidàries > lliurament de premis 2009 > Categoria: 10 i 11 anys - Segon premi

Segon Premi Categoria 10 i 11 anys
Autor: Mariona Ayguasanosa Àvila
Pseudònim: Marta Pic

MARE, TINC GANA

Un dia, com sempre, la Clara va a la biblioteca a estudiar. A l'entrada hi veu un nen amb la seva mare. Aquell menut té una expressió trista a la cara. Potser s'equivoca, però a la Clara li fa pensar en un nen infeliç. Entra a la biblioteca pensant que li pot passar i com solucionar el problema, procurant pensar només en el que havia d'estudiar. Però no podia. Era una noia que ensumava de seguida els casos que podia solucionar, i aquest n'era un.

Quan va ser a dins de la biblioteca, va anar directa a l'apartat de nens. Va agafar un conte que li pogués agradar al menut i va sortir al carrer.

- Hola, com et dius? - va preguntar ella.
- Gilbert - va respondre l'infant, espantat.
- Gilbert, això és un conte per a tu. Quan acabis de llegir el deixes dins d'aquesta bústia, la bibliotecària el vindrà a recollir.
- Gràcies.

La Clara va veure que el nen obria el conte, però no li canviava la cara.

L'endemà, va portar-li colors i un llibre per pintar, i ell seguia igual. No va voler pintar, però havia agafat els colors. En canvi, la mare, va agafar el dibuix i va començar a pintar, ho feia de meravella. Quan va acabar li va tornar els colors i el dibuix a la Clara i li va dir fluixet, a cau d'orella:

"Gràcies"

Quan la Clara va tornar a casa, tenia el dibuix a la mà, va tenir una idea...

La següent tarda, al nen li va portar uns cotxes petitons i a la mare un altre dibuix. La senyora semblava contenta i alegre, però la criatura era infeliç.

Allà a les set de la tarda, quan tornava a casa amb els cotxes i el dibuix (molt ben pintat, per cert), va sentir que el nen li deia a la mare, amb veu afectada:

- Mare, tinc gana.

La Clara es va aturar en sec. Era allò!!!!

Quasi plorant, va córrer fins a casa seva, va obrir la porta amb mans tremoloses i va entrar a la cuina d'una revolada. Va preparar dues carmanyoles carregades amb menjar deliciós i va tomar a la biblioteca amb una carmanyola a cada mà.

Va veure aquella pobra gent morta de gana, i a cada un Ii va donar un carmanyola amb menjar. En Gilbert va fer un somriure radiant, igual que la mare, i li va fer una abraçada a la Clara, també plorant d'alegria, pena o emoció, no ho sabia del tot bé. Van començar a menjar. La Clara va aprofitar aquell preciós moment.

- Ehem... miri, estic escrivint un conte, i si vostè el pogués il·lustrar...-li va dir la Clara a la mare.
- Genial !!! Així guanyaré diners i... ui, perdó, no vull ser mal educada...
- No es preocupi, entenc com se sent.

Així va ser, la mare va començar a treballar i la propera vegada que el fill li digués a la mare aquella frase de "mare, tinc gana" seria perquè la seva mare li pogués donar menjar.

I sempre més van ser feliços. Es van quedar a viure en un pis petit, però el Gilbert anava a l'escola, on tothom l'apreciava perquè la seva mare era la il.lustradora del conte que estava més de moda a la seva classe. Cada dia, quan la Clara i la mare del Gilbert sortien de la biblioteca perquè havien acabat la feina, anaven a buscar al Gilbert i anaven a berenar tots tres junts: La mare, el Gilbert i la Clara.

Van publicar molts llibres més a la Clara, i un d'ells es tractava de la història d'una mare i un nen que passaven molta gana, i una noia va aconseguir fer-los feliços. Com l'editorial va descobrir que la noia que els havia ajudat era la Clara, li van oferir un premi com a persona solidària, però ella va canviar el nom de la insígnia i va escriure amb lletra clara:

"Val la pena ajudar als qui pateixen, tu també et pots sentir molt bé".

Va passejar pel poble amb la insígnia posada, i va veure que era el centre d'atenció. A partir d'aquell dia, el poble on vivien la Clara i els seus amics va ser conegut com a Poble Solidari. Tothom es tractava amb respecte, la Clara va ser nomenada com a alcaldessa i no hi havia ningú que visqués al carrer.