Un conte: "Mare, tinc gana"

índex > concurs de narracions solidàries > lliurament de premis 2009 > Categoria: 10 i 11 anys - Primer premi

Primer Premi Categoria 10 i 11 anys
Autor: Arnau Valls Pagès
Pseudònim: Urbi

MARE, TINC GANA!

Heus aquí la Mar. Una noia alta i esvelta, amb els cabells llargs i foscos i uns ulls verds com les maragdes. La Mar té 4 anys. A casa són 8 fills, 7 nois i una noia. Els seus germans es diuen: Gerard, Carles, Aleix, Manel, Pol, Joan i Ramon. Els seus pares, Martí i Clara, estan preocupats perquè són pobres i no tenen diners per mantenir la família.

Davant d'aquest conflicte es veuen obligats a abandonar la Mar. Tant l'un com l''altre estan molt tristos, però no hi veuen cap altra solució. Us deveu preguntar perquè la Mar i els altres no. Jo us ho diré: la Mar és la més petita dels 8 germans. Encara no té edat per anar a treballar. Fins ara tots vivien del camp. En un petit terreny on treballaven de sol a sol amb les seves pròpies mans i venien tots els resultats dels seus esforços en un racó llunyà del mercat. Ara s'han quedat sense camp perquè els que manen volen construir una autopista per aquell indret i els han expropiat i com que era molt petit, gairebé no els han donat res a canvi.

Rebobinem: tenim una nombrosa família per alimentar i cuidar, que han perdut la feina perquè els han expropiat el seu terreny i amb els pocs diners que tenen no poden alimentar la família sencera.

Passen els dies i en Martí s'esforça de valent per aconseguir feina al camp, que és l'únic que es veu capaç de fer. Però .... res de res, no passa res miraculós, cap ingrés i cada dia una mica més de fam.

Un calorós vespre d'estiu, el Martí li diu a la Clara:

- Hem d'espavilar-nos ja! He fet tot el possible per evitar-ho però...
- Ja ho sé -respon la Clara- és l'única solució. Deixarem la Mar davant d'algun bonic portal on segur que li donen refugi i aliment. És tant bonica la nostra filla que segur que l'acolliran ...

El Martí i la Clara es van abraçar i van començar a plorar desconsolats. Amb aquestes que va aparèixer la Mar per una escletxa de la porta i va dir somicant:
- Maaaaare, tinc gaaaaana!!!!!!!
- Filla, en el rebost ja no hi queda ni un sol gra d'arròs. És tard, vés al llit.
- No em puc adormir amb aquesta gana que tinc. Des de l'esmorzar que no he menjat res.

La Mar es posa a plorar. En Josep, el seu veí, que té les finestres obertes per deixar córrer l'aire, ho ha sentit tot i reacciona d'una manera poc habitual: li sembla que aquesta família no es mereix patir tant. Entre tots els veïns els hauríem d'ajudar!. L'endemà al matí, a les 7h ja es planta a la plaça del poble per recollir diners per la pobra família de la Mar, però resulta que tota la gent que passa pel davant se'l mira d'una manera poc agradable i segueix el seu camí sense ni aturar-se. Ell té clar que està fent una bona obra i segueix allà plantat, rebent mirades poc agradables i sense rebre ni un sol duro. I és que m'havia oblidat de dir-vos una cosa: la família de la Mar no és nascuda al poble, ni tant sols a Occident., sinó que van venir de l'Índia ara fa dos anys. Els del poble sempre els han deixat de costal. Finalment, allà a les 3 del migdia, se'n torna a casa seva. Veient que ningú no ha prestat interès pren dues decisions: La primera és que es farà càrrec de la Mar ell mateix fins que els seus pares puguin encarregar-se'n de nou i, la segona, muntarà una ONG per sensibilitzar la gent sobre aquest tipus de problemes. Ara ja comença a estar més animat i se'n va a casa la Mar a explicar-los la seva decisió.

EI Martí i la Clara no se'n saben avenir, estan tant agraïts ... ! Mentre els explica la segona notícia, li ve al cap una idea: en Martí el podria ajudar en la ONG i així ell no haurà de deixar la feina de mestre que fa a l'escola del poble. Es trobaran cada vespre mentre sopen a casa Josep i de mica en mica faran realitat aquesta gran aventura: que d'una vegada per totes entenguem que tots som iguals i que el color de la pell no significa que siguem inferiors no superiors. La Mar no ha de tornar a passar gana.