Premiat

índex > concurs de narracions solidàries > lliurament de premis 2013 > Categoria: 16 a 18 anys - Tercer Premi

Tercer Premi Categoria 16 a 18 anys
Autor/a: Carol-Anne Orduña
Pseudònim: Anne Red

LA DONA TERCERMUNDISTA VIU O SOBREVIU?

Tot és moviment i gent anant d’un cantó a l’altre, especialment nens. La olor és molt forta a causa de l’abocador de brossa que es troba just davant de les petites cases. La calor és tan impactant que ofega. Fora d’una petita casa que sembla feta amb material extret de les runes d’alguna construcció, veig a la jove Malai. Malai és una nena tailandesa de dotze anys. No té pares. Del seu pare no ha sabut mai res, però la seva mare va morir de fam i malària feia només 3 setmanes. Quan em convida a entrar a casa,  em quedo petrificada. No hi ha res de llum. La caseta és un simple espai quadrat sense res d’immoble. Tot és foscor i soroll que prové del carrer. La única cosa que puc veure en un dels racons és una galleda d’aigua amb  la paraula “dutxa”, i més enllà veig a dues nenes més petites estirades a terra amb res més que una manta i uns ulls tristos i brillants a causa de les constants llàgrimes. Són les seves dues germanes, bessones de quatre anys.

Malai prefereix caminar i explicar-me la seva història, i jo la segueixo, impactada pel que acabava de veure. Volia saber sobre la seva mare, el que feia per sobreviure el dia  a dia, com feia per mantenir a tres filles que, segurament, haurien de viure la seva mateixa vida en un futur, i quin paper tenia Malai ara que era la germana gran i, per tant, responsable de les seves dues germanes. Sunee, la mare de Malai, la va tenir amb 16 anys per causa d’una violació. És per això que no en sap res del seu pare. Dos anys després, Sunee és sotmesa forçosament a la prostitució i es queda embarassada novament, quatre anys després. Aquesta vegada bessones.

Malai no pot evitar les llàgrimes quan pensa en tot el que ha hagut de patir la seva mare ara morta i crec que ja m’ha explicat suficient.

Mentre donem una volta per la zona, no puc evitar enfocar la meva atenció en direcció el gran abocador de brossa. Nens. Nens furgant entre la brossa, en busca de ferralla i runes que venien per dos o cinc cèntims i cremant la resta. Nens de sis a quinze anys treballant durant quasi dotze hores seguides. Les condicions de treball? Òbviament pèssimes. No disposaven de cap tipus de protecció, caminaven per sobre de les escombraries amb xancletes, deixant veure talls i ferides que s’infectarien en unes hores i cremades a les mans. M’atreveixo a preguntar a la Malai on són les nenes de la seva edat. La minoria amb més sort està rebent una educació, la resta és sotmesa a la venda i prostitució forçosa o a l’esclavitud en les fàbriques i tallers. Malai treballa catorze hores al dia en un taller de teixits amb unes cinquanta nenes més. Què reben a canvi? Dinou bahts tailandesos. Equivalència? Cinquanta miserables cèntims per catorze hores de treball al dia. Estem parlant d’una nena de dotze anys a càrrec de dues nenes més de quatre anys. El seu somni? Rebre una educació. Anar a l’escola. Aprendre.

És trist perquè cada dia ha d’aixecar-se amb la por a si sobreviurà un dia més a les condicions de vida a les quals està sotmesa tan ella com les bessones. Nosaltres ens preocupem per la roba que hem de portar o si esmorzarem cereals amb llet o un suc i ella... Ella ha de pensar en com s’ho farà per aconseguir menjar suficient per tres persones amb un sou tan pobre.

Malai i jo ens posem a parlar de la població femenina. Diu que la majoria de la població són dones, i que elles són les que treballen més per menys diners. El qual és injust, sobretot perquè elles tenen més vides que alimentar. La majoria no es poden permetre l’arribada d’un nou fill, per totes les circumstàncies de pobresa i precarietat ja que, l’arribada d’una nova vida pot suposar perill de mort tant per la mare com pel nadó. No obstant, aquesta majoria de dones i noies joves, solen patir violacions i, per tant, són sotmeses a embarassos no desitjats i altres malalties.

Malai plora quan comença a parlar sobre malalties que poden ser previngudes amb una simple vacuna, una vacuna que no es pot permetre pagar. Ella va tenir la sort de rebre ajuda mèdica a temps quan tenia cinc mesos, però les seves germanes corren perill d’agafar malària. “Si tan sols disposéssim de mosquiteres...” em diu amb una veueta trencada.

El que més em sorprèn és veure com de fàcil treu un somriure. Tant ella com la majoria dels nens et somriuen quan et veuen pel carrer, valorant cada mínim detall d’afecte. Tota aquesta experiència et fa pensar en tot el que donem per suposat i no sabem valorar. La resta de problemes no són res amb el que han de viure aquestes persones, sobretot la dona tercermundista.

Malai em somriu i m’abraça per acomiadar-se. No puc evitar-ho i m’he d’eixugar les llàgrimes de nostàlgia. Sé perfectament com m’afectarà tot el que he presenciat quan arribi a casa. “Espero que quan tornis a visitar-me, puguis veure’m amb uniforme i anant a l’escola” em diu mentre retrocedeix de la càlida abraçada. No hi havia res que desitgés més que donar-li a ella i a les seves germanes la vida que tot nen es mereix, no una vida entre teles o  brossa, on ofegar-se durant catorze hores de treball al dia era la cosa més normal del món.

Malai i la seva mare m’han ensenyat a obrir els ulls. Elles representen la clara imatge de la dona tercermundista. I què implica ser una dona tercermundista? Bé, voleu començar per parlar de l’ablació del clítoris a Àfrica? De la venda i prostitució forçosa de nenes cambodjanes i tailandeses? De l’esclavitud de nenes en fàbriques i tallers de l’Índia? O de com tot això és un fet normal i cultural vist des de dins?

Que què implica ser una dona tercermundista? Viure per sobreviure. Viure per patir el dia a dia. Viure per preocupar-te del tipus de futur que li podràs donar al teu fill amb un sou que no t’arriba ni per una bossa de patates. Viure per aixecar-te amb la por de si podràs aguantar un dia més i, després de tot, només amb el fet de tenir la força suficient per aixecar-te, sabent el que et ve a sobre, és admirable. És una mostra de supervivència innata. És la imatge de l’esperança que neix del sofriment.

Tot això, vulguem o no, ens fa reflexionar. Ens fa pensar en què es pot fer per solucionar totes aquestes desgracies, aquestes injustícies i aquesta desigualtat entre homes i dones. Bé, doncs la reflexió és el primer pas. El pensar en què podries fer per ajudar a nenes com la Malai a rebre una educació i una vida sana fora de perill. Ajudar a evitar morts causades per pallisses i malalties sexuals o altres malalties com la malària, la pneumònia o la diarrea infantil.

Es tracta d’involucrar-se, de tenir la voluntat d’ajudar a una icona de la supervivència i l’esperança com ho és la dona. Hi ha grans campanyes de suport als drets de la dona, campanyes per a l’ensenyament i educació infantil tercermundista, campanyes d’ajudes mèdiques, etc.

Avui dia no es té excusa per no ajudar a canviar una mica el món i, sobretot, ajudar a aquells que més ho necessiten. Tots som humans, i si ens involucréssim realment, units podem aconseguir estabilitzar el paper de la dona tercermundista, ajudar-la a donar als seus fills la vida que es mereixen, ajudar-la a aixecar-se i fer front a la figura possessiva i causant de tantes desgràcies, injustícies i desigualtats, l’home tercermundista.

Això només ho podem aconseguir amb les mans unides. Posant-nos d’acord per ajudar des del cor a la Malai i a les seves germanes a sortir endavant i a aixecar-se sense por del que se’ls hi ve a sobre.

Res em faria més feliç que poder-li eixugar les llàgrimes i veure-la amb l’uniforme, llesta per anar a l’escola. Res em faria sentir més satisfeta que viure en un món, on la gent es posés d’acord i la desigualtat no fos un problema.

Tot porta el seu temps, però espero no haver d’esperar gaire per dir “Ho hem aconseguit”.