Premiat

índex > concurs de narracions solidàries > lliurament de premis 2013 > Categoria: 16 a 18 anys - Primer Premi

Primer Premi Categoria 16 a 18 anys
Autor/a: Anna Mª Soley Masats
Pseudònim: Marieta

La Dona al Tercer Món

Desigualtat, discriminació, submissió, repressió,…. En resum: injustícies. No cal mirar gaire temps enrere per veure totes aquestes paraules reflexades en la nostra antiga societat. Allò que ens expliquen els avis o el professor d’història. Que lluny ho veiem i que estrany se’ns fa imaginar-ho. Ens costa simular a la nostra ment la situació que vivia la dona uns anys enrere. Com pot ser que una dona no pogués tenir quelcom de la seva propietat? Per què havia de demanar permís al marit per qualsevol acció que realitzava? Això, sense parlar del que passava en èpoques més antigues.

Com ens costa posar-nos a la pell d’aquelles dones que patien aquest tipus de situacions. És clar, és que hi ha hagut una evolució de la societat que tendeix a la igualtat i la justícia. Això pel que fan els països desenvolupats, ; però que ha passat amb els països en vies de desenvolupament? Doncs, el pas del temps no ha aconseguit esborrar els prefixes de a paraula desigualtat i de la paraula injustícia, i avui en dia encara segueixen intactes. Nosaltres, des d’aquí, ens ho mirem des de certa distància. És cert que no tenim un país del Tercer Món a dues horetes amb cotxe, però no n’estem tant allunyats (ni físicament, ni humanament). No ens hem parat a pensar que podríem haver estat nosaltres els que ara mateix, en aquest moment, ens trobéssim a la situació d’alguna dona marroquí o nigeriana. És l’empatia, la clau que obra la primera porta del camí cap a la justícia. I si aquests homes que menyspreen a la seva dona o a d’altres, proven de posar-se a la pell d’aquestes? De fet, no hagués estat tant estrany que aquests homes, a l’hora de néixer, en contes de haver estat nen, haguessin estat una nena; de manera que es trobarien a l’altra banda del conflicte que ens preocupa. És així, la genètica és clara: 50% de probabilitat que sigui un nen i 50% de probabilitat que sigui una nena.  Però, què suposen aquests percentatges? Vol dir que hem d’extrapolar-los, i dir que quan neix un nadó en un país del Tercer Món, té un 50% de probabilitat de ser el sexe dominant i repressiu de la societat, i un 50% de probabilitat de ser el sexe dominat i reprimit? Doncs, la societat queda estancada i limitada per aquest cromosoma que ens defineix el sexe. I sí, això és totalment injust i cal actuar. Quan penso en què deu passar pel cap d’un home que en aquests moments està ordenant a la seva dona que li faci el sopar, que ell està cansat de treballar; o anant més enllà, quan la maltracta per què ha fet quelcom malament, sento ràbia i sentor por. Ràbia de veure+ com un ésser masculí creu que té algun tipus de dret a fer-li tot això a la seva dona, i por de pensar que tants altres homes tenen aquesta mentalitat. Quan penso que, a la feina, la dona és infravalorada respecte l’home, sento impotència i ganes de cridar i fer entendre als homes que, aquesta dona a la que no estan tractant com es mereix, pot ser molt més bona i molt més imprescindible que qualsevol altre home de la mateixa feina. Quan veig per la televisió que una dona a l’Índia ha estat violada en un autobús per setze homes, sento tristesa i vergonya. Sento tristesa de pensar com s’ha sentit aquella dona, i sento vergonya al veure que tenim un món on part de l’espècie humana, és capaç de fer-li això a l’altre. I entre altres coses, em pregunto per què? No hi ha cap tipus de demostració científica que justifiqui, que l’espècie masculina sigui millor o estigui més ben preparada que l’espècie femenina oi? Doncs no entenc com és possible que passi tot això.

Som diferents, és cert. Si homes i dones fóssim idèntics, no existiria el gènere masculí, i el gènere femení, sinó que n’existiria un de sol. Tenim diferències, però això no és dolent, és més, pot ajudar-nos a millorar mútuament, i completar les mancances d’un amb les qualitats de l’altre. Però, el que és més important: aquestes diferències no poden suposar diferències d’oportunitats per un o per l’altre sexe. I això passa, i repeteixo que cal actuar. On rau el problema, i on s’ha de trencar aquesta cadena de mentalitat masclista que passa de generació en generació? Personalment, crec que ho trobem en l’educació. És difícil fer canviar la manera de pensar d’una persona adulta que ja és gran, perquè ja ha creat la seva concepció del món i la seva pròpia moral. Però, quan un nen encara és petit, tot just està començant a dur a terme aquest procés. I el problema comença, quan en aquest nen i en aquesta nena de sis o set anys, se li diu que la dona ha de quedar-se a casa esperant al pare que ve de treballar, i quan aquest arriba ha de fer-li el sopar i treure-li la jaqueta. El problema està quan se li explica a la filla, que no pot queixar-se si un home li fa mal, i més tard se li diu també al fill que la dona nomé serveix per estar a casa, que per treballar ja hi ha l’home per què i la dona d’això no en sap. És aquí, quan s’està inculcant en aquella generació que al cap d’uns vint anys serà adulta, que l’home té alguns drets que la dona no té, i algunes llibertats que la dona tampoc té. És aquí, quan aquesta filla a la que se li va ensenyant tot això, creix fent-se petita, per què tot i que fa anys, cada vegada és sent més reprimida per la societat masclista que l’envolta, i això fa que es senti minúscula. No té forces per aixecar el cap i reivindicar que no li agrada allò que està vivint, però és que a més, tampoc ho fa perquè no coneix l’existència d’una realitat millor. Per sort, actualment s’està duent a terme una globalització mundial, i tant els mitjans de comunicació com les xarxes socials estan ajudant a que gairebé qualsevol persona del món, pugui conèixer la realitat que es viu a 5.000 quilòmetres a distància. D’aquesta manera, els habitants del Primer Món poden prendre consciència del que passa als altres països en vies de desenvolupament; i els països del Tercer Món, poden veure i comprovar que poden viure altres realitats. I respecte, el tema que ens preocupa, les dones d’aquests països poden recuperar l’esperança, i veure que tenen la possibilitat d’evitar viure el que estan vivint.

Amb tot això, i amb una bona actuació dins del món de l’educació per part dels governs i de les ONG, poc a poc es podrà dur a terme aquesta evolució de la societat cap a la igualtat i la justícia davant les oportunitats de les dones i els homes. Si cada persona pren consciència que tots som de la mateixa espècie, siguem del sexe masculí o del sexe femení, cada vegada viurem en un món més just. Utopia? No, tan sols són ganes de voler enterrar les injustícies, i fer florir la justícia.