Premiat

índex > concurs de narracions solidàries > lliurament de premis 2013 > Categoria: 14 i 15 anys - Tercer Premi

Tercer Premi Categoria 14 i 15 anys
Autor/a: Robert Guinart Guitart
Pseudònim: Leonardo da Vinci

La Dona al Tercer Món

Acabava d’arribar de Mali. Els dies que vaig passar en aquest país del Sahel m’havien permès veure com de fràgil és l’equilibri polític d’un continent amb molts problemes. La revolta tuareg va desembocar en una altre guerra.... i en una guerra sempre perdem tots però al tercer món, molt especialment, hi perden les dones i els nens.

Vaig poder copsar  que les dones no poden superar els seus problemes principalment perquè no tenen cobertes les necessitats més bàsiques.  No tenen accés a la sanitat, de vegades no poden fer ni un àpat decent al dia, la violència bèl·lica però també la domèstica les acovardeix,... Una missionera que venia de Kenya em va explicar casos de nenes que amb dotze anys són venudes per les seves famílies a canvi de vaques!

Hi ha un proverbi africà que diu: “Educa un home i educaràs una persona, educa una dona i educaràs la nació”. Aquesta és una de les premisses que hauria de tenir-se en compte. No podem permetre’ns que el 70% de les persones que viuen en extrema pobresa siguin dones, que dos de cada tres analfabets siguin dones. No ha de ser “normal” que per parir als fills posin en risc la seva vida, tenint en compte que sense mitjans de control de natalitat, cada dona pot tenir una mitjana de 7 o 8 fills.

La Directora Executiva d’Unicef, Ann M. Veneran, ha dit que “Si les dones no reben educació, no gaudeixen de bon estat de salut, ni d’autonomia, ni de llibertat per aprofitar les oportunitats que els brinda la vida”

Llegir la premsa és un continu d’exemples on la figura de la dona en aquests països sovint va acompanyada de desigualtat, abús o menysteniment. Que dir del darrer exemple de la brutalitat d’uns homes, que després de vexar i violar una jove a la India, la van deixar morir ...  Tan poc val la vida d’una persona?

Pensant en l’índia, vaig recordar que la germana de la Martina hi viu. Va marxar juntament amb altres cooperants per veure com s’implantava l’ajut que l’Ajuntament de Sant Cugat  havia donat a Forkids per col·laborar amb Pragathi Vidya Samasthe, una ONG creada per recolzar les dones de l’índia. Vaig decidir que la trucaria.

Després de parlar-hi, el tema em va semblar molt interessant i ja em teniu agafant un bitllet cap a Nova Delhi...

Un cop allà, sortint de l’aeroport vaig trobar la Núria, que seria qui em posaria en situació durant la meva estada. Si el vol s’havia fet feixuc, el trasllat en bus fins a Bylakuppe, districte de Mysore, a Karnataka va ser tota una experiència. Mentre ens traslladàvem, la Núria em va preguntar coses sobre Catalunya on pensava tornar però no abans d’un any.

Al dia següent vàrem anar a la seu de la PVS. Mentre esperàvem a una de les voluntàries perquè ens mostrés la zona d’acollida on reben a les dones en el seu primer contacte amb la associació, vaig estar parlant amb la Núria sobre la feina que té assignada.

Es nota que la seva feina a l’associació li agrada molt….

-“És una feina absorbent, hi ha molt per fer, pocs recursos però, això sí, moltes ganes d’anar endavant” va dir-me. “Les dones de per si ja ho tenen difícil, però aquí  a l’India hi ha un problema afegit; les persones no sols pertanyen a una “classe social”, existeix la qüestió de les castes. Tot i que la constitució no les empara, el costum i la tradició les ha perpetuat.  La dona al tercer món pateix també el rol que les religions li han donat. Vista com un “apèndix” del marit, no té veu ni vot,  la majoria de les vegades no ha estat escolaritzada, el seu treball ha estat a casa o al camp i un cop desapareix el marit, sovint no té com mantenir-se”.

- “ I aquí es on entra la vostra ONG.

- “Exacte, donar oportunitats a les dones, no fer-les dependents d’un ajut”.  El Programa de microcrèdits “Women’s Fund” dóna crèdits de dues menes. D’una banda els que es generen a partir del capital estalviat per les pròpies dones, de petit import, pensats per pagar despeses, metges, comprar llavors, etc. D’altra banda els de major quantia, pensats per afavorir la posta en marxa d’activitats econòmiques que donin recursos a les famílies, com muntar una botiga, comprar animals per fer una explotació ramadera i coses similars. Els interessos que paguen per aquests microcrèdits ajuden a pagar les pensions de dones de més edat o amb discapacitats, que d’altra manera es veurien en la indigència. L’objectiu és que siguin independents.

- “Em sembla molt interessant”.

- “Doncs això no és tot, aquesta ONG va posar en marxa un programa d’assessorament legal a dones maltractades. Les dones pateixen maltracte psicològic i físic, tot sovint a causa de la dot, i és una causa de suïcidi entre elles. Al món rural hi ha poca informació sobre els drets, i això és una manera de fer-la arribar a com més població millor”.

- “Em sembla fantàstic això que feu”.

-  “El que és fantàstic és l’entusiasme que tenen un cop veuen el que són capaces de fer per si mateixes”. “La informació, la formació i el suport als inicis són la base per a què puguin sortir-se’n d’una forma independent”

Realment és apassionant veure com es defensen les idees quan es creu fermament en elles. I veure que altres dones han tingut èxit en els seus projectes les esperona a superar els seus entrebancs.

Durant dos dies vaig poder veure que amb pocs recursos es poden fer moltes coses. Em van parlar també de la Societat Cooperativa “demujeramujer” promoguda per la Fundació Vicente Ferrer. Amb una petita donació mensual de 9 € dels fons exteriors, obren un compte bancari per a la dona, que al cap dels set anys que dura el programa pot disposar d'aquests diners amb l’assessorament de la fundació per a garantir la seva independència econòmica, invertint una part en algun negoci i reservant una altra part per a la seva vellesa. Es guanyen el respecte de la seva família i, sobretot, el seu propi.

Totes les històries que vaig sentir tenien uns denominadors comuns: amb l’assessorament pertinent, voluntat i treball, la dona pot ser econòmicament independent. D’aquesta manera pot menjar, tenir accés a la sanitat i ajudar a d’altres dones.

Quan llegim coses que passen a d’altres indrets sovint utilitzem l’expressió, “És clar, són altres costums, altres cultures....” Però ni les ablacions de clítoris que es fan a nenes al Senegal  no són “costums”, ni les lapidacions que es fan a Nigèria protegides pel credo musulmà més fonamentalista no són “altres religions”, ni les violacions a Sierra Leone com arma de guerra o les violacions al Pakistan com a sentències de governs tribals no poden ser considerades com “altres maneres de fer”. 

La nostra contribució no ha de ser únicament una donació de tant en tant per calmar les nostres consciències. La nostre obligació moral és la de fer conèixer a com més persones millor el que està passant. Hem de reclamar als nostres governs que es posicionin clarament en contra de la violència i que part del pressupost militar es dediqui a la implantació de programes com els dels microcrèdits, els d’alfabetització, els de vacunació. Ja no és temps per a la caritat, és temps per la voluntat, l’educació i la formació de les persones per tal que deixin de viure amb paràmetres de fa 500 anys quan una vida humana no valia res.

Marxo convençut que hi ha molta feina per fer, però que amb esperança i humanitat, els drets de les persones prevaldran.