Premiat

índex > concurs de narracions solidàries > lliurament de premis 2013 > Categoria: 14 i 15 anys - Segon Premi

Segon Premi Categoria 14 i 15 anys
Autor/a: Laura Giménez Adsuar
Pseudònim: Gilmore

COM PROMOCIONAR LA DONA AL TERCER MÓN?.

Isabelle Moibullé, dona maliana de trenta-sis anys, de pell blanca, filla de família rica, professora d’una mal construïda escola, juntament amb un noi de dinou anys, el seu ajudant. Amb tan sols onze alumnes a escola, la Isabelle ha intentat mantenir-la amb els seus estalvis, directament extrets de la seva butxaca. Treballant com a empresària a Ségou durant les tardes i ocupant-se dels nens del voltant durant el matí, ja que sense ella tindrien poques possibilitats de no ser analfabets. En total, treballa unes deu hores al dia, sense comptar les hores que passa conduint el seu tot terreny pels camins de Mali, quan veu que un dels seus alumnes està esgotat. Normalment aquest fet passa quan l’infant no ha obtingut el mínim menjar per a nutrir-se durant el dia, i el pitjor és que passa molt sovint. Més del que a la Isabelle i al seu ajudant Kryan els agradaria.

A primera vista, sembla una dona amb coratge, el suficient per a poder-se dedicar al que es dedica, i el suficient per a veure la pobresa que l’envolta dia a dia, sense entristir i sense perdre les ganes de viure. Però aquesta dona, encara té més coratge i força de voluntat del que pot semblar, perquè a més, ha fet una de les coses que només grans persones, com Siddharta Gautama i altres personatges reconeguts, en l’àmbit de la història o la religió, han fet. I és que com he dit abans, prové de luxes, riquesa i una vida solucionada. Malgrat aquest fet, i contra la voluntat de la seva família, un dia va decidir que volia dedicar la seva vida, a fer una cosa que la omplia cada vegada que havia tingut oportunitat de fer-la: ensenyar. Ensenyar era la seva passió, cada vegada que veia un somriure a la cara d’un nen per haver après, se li dibuixava a ella un somriure també. L’ensenyança, donar a conèixer la seva saviesa a altres persones amb un gran anhel per aprendre-les, era definitivament el que més estimava en aquesta vida. Fins que un dia es va adonar que no tan sols estimava ensenyar, sinó que també estimava els seus alumnes. Per a ella, són petites persones que li han ensenyat molt. Fins i tot, li han ensenyat que haver de caminar quilòmetres per a arribar a escola no és un inconvenient sempre que hi sigui ella per a rebre’ls i ensenyar-los una cosa nova. I pensa que si sabessin la facilitat que tenen els nens amb un altre nivell econòmic (com ella de petita) i així i tot, no tenen ganes d’estudiar i no ho aprofiten, entristirien. Fins i tot, més del que entristeixen pel fet de no tenir, a vegades, aliments.

I és per això, que la Isabelle lluita pels seus nens, i per a què tinguin la millor educació possible, ja que on hi ha educació, hi ha futur. I és per això, que demana a Mans Unides que concedeixi una beca a Anya Seidou, per a què pugui desenvolupar tot el seu potencial. Fa uns anys, la Isabelle es va adonar que l’Anya tenia una intel·ligència molt per sobre de la mitjana, i ara ella ja no està capacitada per donar-li tots els coneixements que necessita. La nena té nou anys, i els seus pares estan molt irritats amb la Isabelle.  Degut a la seva insistència, la nena encara no treballa al camp, al conreu de cafè on treballa la resta de família, i això els perjudica, perquè no recol·lecten tots els grans de cafè que voldrien. I a més, troben inútil que la nena segueixi estudiant perquè aquests coneixements no li serviran de res en el futur: ni en el camp de conreu, ni cuidant dels nombrosos fills que segurament tindria, ni ocupant-se de la llar i el seu marit, amb el qual ja està pactat que es casarà d’aquí tres anys. Això és el que li espera en un futur a l’Anya, i el que passa a totes les dones de Mali en no tenir opció de pagar-se uns bons estudis, en no poder trencar amb la tradició i la cultura.  A Mali, demostrar que les dones també es poden autorealitzar, que no els cal dependre del seu home en tot el que han de fer, o que poden aconseguir diners propis, no és tasca fàcil. I és que no hi ha justícia sense igualtat, i les dones han d’assumir el lloc que els correspon a la societat. Tan sols els cal una oportunitat.

Això mateix és el que explicava la Isabelle a la carta que havia escrit a la ONG,  demanant si us plau l’ajut i intentant argumentar que el futur d’aquesta nena està a les seves mans, que li donessin aquesta oportunitat que tota dona té dret a tenir. Però malgrat els seus arguments, Mans Unides no responia a la seva petició.  Cada dia sense resposta se sentia més impacient.  Ja havien passat dos mesos des que havia enviat la carta i començava a tenir insomni a les nits, pensant que no donarien la beca a la nena.

Fins que un dia, l’Anya, en veure l’expressió facial de la Isabelle en plena classe de matemàtiques, després d’haver resolt un problema que era impossible que cap altre nen allà present resolgués, es va apropar a parlar amb la professora:

-         - Pensava que l’havia fet bé.

-         - Sí, sí, i ho has fet... massa bé diria, fins i tot. – digué la Isabelle, amb cara de saber-li molt greu no rebre una resposta de Mans Unides.

-         -  I doncs? A què ve aquesta cara? – La nena també es caracteritzava per tenir una gran empatia.

-         - Bé... No és per tu, està clar... – La Isabelle va voler desviar l’atenció de la resta de l’alumnat i va posar-los uns exercicis per a fer.

-         - Ah, no? Doncs jo penso que no me l’han donat. – va dir l’Anya, amb fermesa.

-         - El què? – va dir la professora, encara que ja sabés a què es referia la nena.

-        - La beca de Mans Unides, de la qual vam estar parlant fa tres mesos, amb la qual podria complir el meu somni de ser metgessa. O potser és que tarden en respondre, i això és precisament el que la preocupa, m’equivoco? – digué la nena amb to de murri.

 -       - No, no t’equivoques, encara no he rebut cap resposta... – la professora abaixà el cap.

-      - Doncs vull que tingui molt clar que si no me la donen, serà per mi, no per vostè. Vostè ha sigut la persona que més ha cregut en mi des que vaig néixer, la que ha   cregut que servia per a més coses que recol·lectar cafè i tenir fills. La que ha cregut en mi, com a persona.

La La Isabelle li va fer un abraçada. Mentre a l’Anya li queia una llagrimeta, la qual va sorprendre a la Isabelle, ja que fins llavors la nena havia mostrat una actitud segura i madura, i aquest era un indici que no era tant segura com semblava.

-         - Ho sé, Anya, però faria això i més, si pogués.

-         - Però no pot.

La professora va quedar boca-badada, feia anys que treballava amb aquells nens, però la visió realista que tenien sobre la vida li seguia sorprenent sempre.

-         - Però t’ho mereixes. Mereixes la beca, i et juro que si d’aquí una setmana encara no m’han respòs, em presentaré a l’ambaixada i els convenceré en persona que el teu   futur ha de ser com tu i jo hem parlat.

La nena va fer una cara d’aprovació i d’agraïment, i fins i tot que no feia falta que fes tot allò, es conformava amb que algú l’hagués apreciat. Després d’això, va seure per a fer els exercicis.

Però la Isabelle va aprofitar aquells minuts que podia estar en silenci, per a seguir pensant en el que s’acabava de comprometre i que si fracassava, sentiria que la nena no hauria aconseguit aquella beca per culpa seva.

I és que com més hi pensava, més convençuda estava que havia de fer el que li havia promès. Va pensar que podria agafar el seu cotxe i conduir hores i hores fins arribar a l’ambaixada, demanar per l’encarregat de les beques i plantar-li un discurs allà al mig. Estava decidida a fer-ho, però abans s’esperaria una setmana.

A partir d’aquell moment, la Isabelle va estar atenta al correu. Van passar cinc dies, quan ja s’estava plantejant de començar a fer les maletes per a emprendre el viatge, fins que li va arribar la tan esperada carta. Abans d’obrir-la, va respirar fons, va tancar els ulls i va conscienciar-se a ella mateixa que potser les coses no sortien bé, que potser no li concedien la beca, o que potser li concedien però no en una bona escola. No va llegir la lletra petita, tan sols es va fixar en la lletra gran, li havien concedit la beca.

Una mena de calfred intens i satisfactori va recórrer el cos de la Isabelle. Per fi. Per fi havia arribat la carta, i portava les millors notícies que li podien arribar. Li oferien que la nena anés a la millor escola de París, on acabaria de cursar Primària, Secundària i Batxillerat, i no tindria el problema d’aprendre un nou idioma perquè ja parlava francès. A més, a partir d’aquesta escola podria accedir a qualsevol bona universitat.

La Isabelle li va anar a donar la notícia a l’Anya i a la seva família, i després de parlar durant una bona estona amb ells, els va convèncer que era el millor per a la seva filla. Al final, la seva mare va reconèixer que, en realitat, és el que sempre havia desitjat per a la seva filla, però mai s’ho havia plantejat degut a que no tenien l’oportunitat, per qüestions econòmiques, de donar-li educació i una professió. I a més, a ella li hauria encantat ser metgessa, el que podria aconseguir la seva filla Anya a partir d’ara si vol.

Mans Unides es va posar en contacte amb la família de l’Anya, i van arribar a l’acord que la nena viuria a París, però tornaria amb el viatge pagat per les vacances de Nadal i d’estiu, i estaven disposats a pagar a la família que l’anessin a visitar de tant en tant. L’Anya marxaria tan bon punt comencés el següent curs. Veritablement, s’havien adonat del potencial que tenia la nena. La Isabelle seguia amb la satisfacció i l’alegria recorrent-li les venes de tot el cos; però per només un moment, va notar un sentiment una mica melancòlic, en adonar-se que, a partir d’ara, l’Anya ja no seria més la seva alumna i la trobaria a faltar.

En començar el curs, la Isabelle va seguir, com sempre, practicant la seva passió a la seva escola, mentre que rebia cada quinze dies, exactament, una carta de la nena, on sempre afegia un “gràcies per tot” abans de signar. La cada vegada més noia que nena li explicava les seves experiències a la nova escola, la nova cultura i gairebé, al nou món. Segons ella, estava aprenent moltíssim, i es veia capaç d’estudiar de valent i aconseguir el seu propòsit, però sobretot, li deixava clar que, algun dia, volia donar oportunitats a aquells que no en tenien, com havia fet la Isabelle amb ella. En resum, volia ser com ella.