Premiat

índex > concurs de narracions solidŕries > lliurament de premis 2013 > Categoria: 14 i 15 anys - Primer Premi

Primer Premi Categoria 14 i 15 anys
Autor/a: Júlia Dubois Auleda
Pseudònim: Mel

COM PROMOCIONAR LA DONA AL TERCER MÓN.

VERD MARAGDA

  - Tanca els ulls. Respira fort, molt fort. Farem un viatge a un lloc llunyà Ja hi som, veus que ràpid? Estem al desert, lliure presó. Veiem poc més que grans de sorra difuminats en l’horitzó. Un formigueig et recorre el front, distingeixes certa humitat en ell, la primera gota de suor del que serà un dia esgotador. El toques el cap per eixugar-te i notes un mocador. Un mocador que escalfa, com els gorros que et poses per anar a la neu; però no te'l pots treure. Hi ha quelcom que no et deixa.

- Però, per què no puc, mare? Si jo tinc calor!

- La teva religió no ho permet, petita. Si ho fessis, el teu marit s'enfadaria molt. Tens un cabell tant bonic que el vol només per ell. Només te'l pot acariciar ell. Sols ell pot veure la seva brillantor. De fet, a tu t'agradaria comprar una catifa vermella per al menjador, però a ell no li agrada. T'agradaria poder anar a passejar amb les teves amigues, però ell no vol que ho facis. Algun dia, has somiat amb anar a la platja, no l’has vist mai, diuen que es preciosa.

A ell no li agraden aquestes coses, i diu que no tenim prou diners com per fer excursions.

- Mama, jo puc fer el que vulgui. Jo no em casaré mai, si això fa que deixi de ser qui soc. Tu sempre em dius que el que m'estimi, li agradaré amb les meves virtuts i els meus defectes; llavors com és que el meu marit no em deixa fer tot el que jo vull? Quan creixi, aniré a explicar a tots aquells homes que no ens estimen que també som importants, faré vídeos i cançons, aniré de casa en casa i veuran la forca que tinc.

- No és tan fàcil. .. El! és el líder de la família, tot esta sota el seu poder i tu no ets prou important com per influir en les seves decisions. Ja és hora d'anar a treballar, has d'anar a cosir uns quants milers de samarretes; vigilar no et passessis ni un punt. T'agraden molt els dissenys d'aquesta temporada.

Voldries emprovar-te'n algun. Voldries ... mai ho tindràs més que a la teva mà i a l’altra hi haurà una agulla amb un fil enfilat. Imagines com et quedaria de bé aquest color taronja llampant. Et quedaria millor que aquest to marronós enfangat, ja prou desgastat que no notes com era quan la teva germana te'l va regalar. Arriba el teu company, el que cus al teu costat, amb unes sabates noves. Tu també en necessites unes, però clar, mai cobraràs el mateix que ell. Mai cosiràs millor que ell encara que així ho facis. Mai. Mai podràs decidir on anar ni què fer. T'agrada escriure, com desfruitaries veient un llibre que dugués el teu nom a la portada. És clar que ell no et deixaria.

- No ho entenc, tot el que estàs dient no es veritat, oi que no? No pot ser que hi hagi coses així al món, ni tant sols a la Lluna, ni a Mart. Saps què podem fer, mare? Podem posar lleis i fer consciencia al poble d'allà al desert, on només hi ha sorra, ni rastre de sentiments, almenys d'alegres no n'hi ha.

Doncs podríem dur-hi la tecnologia i ensenyar-los la igualtat. Podem portar llapis de dues punxes, d'aquells que són vermells i blaus, d'aquells que de dos colors en surt un de sol, que formen la unitat. Podem cantar cançons alegres, podem saltar tots al ritme d'elles. Saltar lliures com som nosaltres, com hauria de ser tothom.

- No ho entens, bonica. No entens que aquí on ets ara, on hi tens els ulls tancats. Aquí les dones no governen, son éssers per treballar. Son éssers per donar plaer als homes, ja que a elles els hi han arrancat, els hi han tret de ben petites. No tenen dret a somiar. T'agraden tant aquestes samarretes que decideixes emportar-te'n una, de milers, qui se n'ha d'adonar? De fet, que sigui teu només tens el braçalet que et va donar l’àvia abans de morir i algunes peces de roba, tota la resta, la casa i els camps, tot és del teu home.

No entén que tu puguis tenir propietat. Propietat de què? Si només serveixes per cosir i cuinar. Arribes a casa i te l’emproves, aprofites que ell no hi és.

Quina llum. Ets preciosa. El color et ressalta els ulls, verds maragda. Quina enveja et tindria la gent si et veiés amb això posat. Massa tard se t'ha fet, sens un soroll, ara ja no et pots amagar. Al veure't s'enfada, primer pensa que l’has comprat. Com t'atreveixes? Llavors descobreix que els diners a la caixa hi son tots, dones, com t'ho has fet? L'has agafat, veritat? Lladre! Com em puc haver casat amb tu? Es treu el cinturó. T'impacta a l’esquena. Sents la coïssor que et recorre les venes. T'arriba el formigueig als braços, saps perfectament que aquest no serà l’últim. Torna. Torna. Torna. Torna. Es trenquen els teus crits en arribar a la gola. S'esquinça la veu en impactar amb les dents. Això no el farà parar. Tornes a sentir aquella humitat del matí. Ara a l’esquena. Regalima avall. Però aquest cop té més quantitat e ferro i pigment roig. L'olor t'arriba al cervell. La samarreta ja no és digne d'enveja, n'és de dolor.

- Prou! Vull obrir els ulls, i al fer-ho que tot s'esborri, del meu cap i del terra que trepitjo.

- Espera, et perds el final. La panxa ha crescut tant que a penes pots veure't els peus. Ja no t'importen aquelles sabates que hauries de canviar. Esperes que sigui nen. Es el millor que li pot passar. Si et treu la vida al guanyar la seva, almenys hauràs marxat sense res que et pugui preocupar. I si no ho és? I si desapareix com moltes de les noies del voltant.

Penses que poden emportar-se-la a guanyar diners als rics. De maneres que encara no imaginaries. Penses que li espera una vida com la teva. Ja no et queixes de les ferides de l’esquena, hi ha una cosa que més et fa preocupar. Desitges que tingui una veu dolça i una mirada càlida. Que hereti les teves maragdes, però sobretot, que sàpiga sumar i restar.