Premiat

índex > concurs de narracions solidàries > lliurament de premis 2013 > Categoria: 12 i 13 anys - Segon Premi

Segon Premi Categoria 12 i 13 anys
Autor/a: Mercè Martí Clopés
Pseudònim: Turibi

La Mare estima els seus fills

És una d’aquelles nits d’estiu on les plantes deixen anar les seves flaires quan la temperatura ens fa gaudir d’un jardí natural, on les verdures plenes de colors ens dibuixen el millor arc de Sant Martí: verd, blau, vermell, taronja, groc, violeta... La Llàgrima comença a tenir les seves primeres contraccions sota els arbres plens de fruits que ens obsequien totes les flaires per poder fer el millor perfum del món.

Té molt fred, però fa molta calor, els dolors són insuportables i al mateix temps se li barreja una sensació de tremolor. No, no és sensació, tremola de veritat.

Té gana. Té set. Té por. Certament no sap que té o que no té. S’acosta l’hora i ha de buscar un lloc confortable i càlid, fora de l’abast de mirades inoportunes i de qualsevol que la pugui destorbar,  en definitiva un lloc tranquil. Arriba el moment i recorda els consells que la mare,  últimament la recordava sovint. Intenta no posar-se nerviosa malgrat la respiració és cada vegada més agitada. Torna aquella suor freda que li recorre de dalt a baix tota l’espinada, però ella es concentra en trobar el camí que la durà a la intimitat, a la tranquil·litat, al lloc segur triat per fi, feia ja uns quants dies.

La tarda cau, el vermell i el gris del cel es van difuminant al llarg de la carena que l’envolta. La lluna, comença a mostrar la cara més rodona i blanca.

Li costa caminar, la mare es demana un últim esforç.  Ja ve... però abans ha d’arribar al lloc segur que havia previst, pensat i finalment triat. Cada pas és més feixuc, però la mare treu forces d’on no hi ha i continua endavant. L’amor que sent ja fa uns mesos per un ésser que encara no ha arribat és l’estímul que la fa sobreposar-se a les tremolors, al fred i a la calor,  als dolors i a la por. Ja ve... Instants després la mare ja acarona al seu fill. El neteja, el protegeix. Es relaxa, està al lloc triat, còmode i amagat. Està tranquil·la. De seguida la mare li ofereix amorosament el seu pit i el fill l’accepta sense contemplacions, té gana i ganes de viure.

De sobte, sense esperar-ho, aquella tremolor d’hores abans torna, aquells calfreds, aquella inseguretat, aquell agut dolor... No l’esperava aquest. Un altre, ha vingut un altre! La mare acarona, neteja i protegeix al seu fill. Senzillament, igual que a l’altre. La mare, divideix o multiplica el seu amor?... Estem d’acord, multiplica.

Passen els primers dies, on cada un dels acabats de néixer depèn més i més de la mare, necessiten menjar cada tres hores... i allà està sempre ella a qualsevol hora, de dia o de nit, amb fred o calor. Ells no caminen però allà està aquella imatge gran, molt alta que sempre ofereix escalfor i menjar.  Els guia i els acompanya.

Van creixent, la protecció, l’alimentació, la higiene és bàsica per mantenir els petits, la mare renuncia al seu menjar per tal d’oferir-lo als seus petits. Ells saben que mentre estigui la mare, ells estaran segurs. No els hi faltarà de res.

I així podríem dir que passen els dies, les setmanes, els mesos. Els petits creixen i creixen davant la protecció, davant la cura i davant l’amor sense condicions de la mare. Els petits ja ho saben. La mare els estima.

Passats els anys, els fills continuen sota la protecció de la mare, la qual fa ja molt de temps que va multiplicar el seu amor per ells, i sabeu? Aquest amor continua creixent. El patiment de la mare creix a mida que la independència dels fills comença a ser més gran. Sovint els fills obliden o no reconeixen l’entrega i l’esforç generós de la mare que va tenir cap a ells durant els primers anys de vida i en arribar ara, a aquella edat que tot ho troben malament, que tot és motiu de discussió, els joves fills es rebel·len davant la mare, i ella pateix per tot el que els  passa o els  pot passar, no ho pot evitar, és mare!. Però ara, els seus consells s’han quedat antiquats i passats de moda. No serveixen, pensen els joves, que els temps han canviat i la mare s’ha quedat enrere. La mare també s’adona que els fills estan creixent i que ja no la necessiten per a viure o millor dit, sobreviure.

Dit i fet, arriba el dia que els fills se’n van. S’enfronten ells sols a una nova vida lluny de la protecció de la mare, a una vida per a la què han estat preparats des del primer minut de vida, amb l’ensenyament de la mare, els consells, l’exemple... Sí, aquells consells que temps enrere semblaven caducs i passats de moda, ara, de sobte, quan recorden s’adonen que la mare, la que més els estima, tenia raó, que les recomanacions i consells eren plens de saviesa i d’experiència. L’experiència que la mare ha d’intentar transferir als fills perquè ells en treguin profit al llarg de la seva pròpia vida, i ara també de sobte,  enyoren el menjar acabat de fer i fet amb delicadesa i amor, enyoren la cura que la mare cada dia els oferia i què moltes vegades havien refusat, enyoren, com no,  aquells petons, aquelles llargues abraçades, aquelles cançons i històries d’abans de dormir...

Els fills ja no hi són i la mare continua patint, els estima. L’amor de la mare no para de créixer, sempre creix. Ella, la mare sempre estarà allà per a donar suport, protecció i acaronament quan faci falta.

Aquest relat està inspirat en l’amor d’una gossa. D’un animal cap els seus cadells. Podeu imaginar aleshores, l’instint de protecció, l’amor d’una mare com la nostra que comença quan  encara no hem nascut?...

L’amor d’una mare és tan gran que no es pot mesurar, ni en temps ni en quantitat.