Premiat

índex > concurs de narracions solidàries > lliurament de premis 2013 > Categoria: 12 i 13 anys - Primer Premi

Primer Premi Categoria 12 i 13 anys
Autor/a: Agnès Gibert Lajunta
Pseudònim: Neès

Tanca els ulls, Lua

“La maré estima els seus fills”

 

Sola a casa, tinc per a mi tot aquell ampli menjador, tot per a mi. Estic estressada, necessito moure'm. Sento la música que m'entra per les dues orelles, l’esquerra i la dreta, i per aquestes dues s'enfila cap al meu cervell i hi fa parada, i amb menys d'un sol segon, el meu cervell inquiet i neguitós processa aquell so celestial i me'l transmet per tot el meu cos a través dels sentits, de les meves extremitats. Sento un IIeu pessigolleig que em recorre tota sencera, des de I'últim cabell fins a la punta dels dits petits dels meus peus. És la música. Em recorre les venes amb impaciència i em provoca una sensació agradable, un petit plaer al que sóc addicta. Ballo, em deixo anar, ballo. De cop, un grinyol, un soroll quasi insignificant que em talla el rotllo dóna pas a la càlida i dolça veu de la mare, ha arribat a casa, i saluda en veu alta, deixant anar un: " Lua, ja sóc a casa princesa! ". Corro cap al rebedor i em llenço als seus braços hospitalaris, l'abraço i li faig un petó. Me l’estimo tant!

Començaré per presentar-me: em dic Lua, tinc nou anys i tinc càncer, d'això últim no n’estic molt assabentada, és a dir ... no entenc del tot el concepte, sé que pateixo una malaltia, però la mare diu que les dues juntes som fortes i podem superar-ho tot, mai acabo d'entendre per què sempre m'ho recorda, és que jo ja ho sé això! Visc a Los Angeles, als Estats Units, des de fa un parell d'anys, quan tot va començar. La mare treballa de mestra, ensenya a noies i nois grans, diria que se'n diu ESO, tot i que aquí en diem "High school", la mare sempre m'explica histories dels alumnes, però jo sé que a mi m'estima més, tot i que tampoc penso que els hi expliqui histories meves a ells, o si més no, això crec. En fi, jo ja no vaig a l’escola, i la veritat és que ho trobo a faltar, la mare m'ensenya tot el que jo vull i tinc curiositat per aprendre, i l’Audrey, la meva tutora ve a casa cada dia, ella m'ajuda amb els llibres de text i amb tots aquells exercicis que tant detesto, em fa companyia durant el dia, des de les set del matí, per trobar l’esmorzar preparat just al llevar-me; fins a dos quarts de nou del vespre que arriba la mare. Som molt amigues, puc explicar-li tots els meus secrets, fins i tot aquells que no podria ni explicar-li a la mare, com per exemple que m'agrada un noi del barri, en John. L'Audrey és més que la meva cangur, és com ... no sabria definir-la amb paraules, ni mai diria que és una segona mare per a mi, ja que de mare, jo només en tinc una, no com la Katie, que en té dues, però la veritat és que no l’envejo, la meva, és única; a l’Audrey, la descriuria més bé com a una germana gran, ja que l’estimo i sé que ella vol sempre el millor per a mi, em protegeix, i m'agrada ser-ne conscient.

Continuem, demà al matí la mare no anirà a la feina, tinc revisió al metge, de fet, més que revisió, em toca sessió de "quimicotersapia", "quiscoterpiapia", "quiscmio" ... Ah sí! Quimioteràpia, perdoneu, mai sé com se'n diu; però el que sí sé, és que l’odio. La mare sempre és amb mi, sempre em dóna la mà i això em conforta, però tampoc evita que acabi vomitant, és molt desagradable i encara molt més del que sembla. Sempre m'explica que cada dia queda menys perquè tot torni a ser com abans, fins i tot millor, que tornarem juntes a Barcelona, que veurem en Jordi, el meu cosí de 24 anys que està estudiant a Londres i que tant aprecio, que tornarem a adoptar el Max, el meu gos, que me'l cuida l’àvia Antònia, la meva antiga veïna; que em podré deixar créixer aquella llarga melena rossa que tant trobo a faltar i que m'encantava, aquella per la qual la gent em deia que tant m'assemblava a la mare, i que ella mateixa em farà trenes sempre que vulgui. Sóc feliç, no penso en l’avui que em fa patir, penso en el demà en que podré gaudir. Crec que no tinc motiu per queixar-me, que hi ha nens que des de ben petits, fins i tot més que jo ja pateixen malalties, suposo que fins i tot més greus que la meva, nens que no tenen família, que viuen sols, i que d'alguns no se'n pot dir ni viure. En resum, demà el meu metge, el doctor Andrew, per a mi ja l'Andrew, em donarà els resultats de diverses proves a les que m'he hagut de sotmetre anteriorment, no sé si donar-les-hi molta importància, ja que gairebé mai entenc els resultats, i la mare tan sols me n'explica el just, tot i així tinc esperança i sé que em curaré, vaja, ja és més una obligació, ja que a Barcelona en Max m'espera, i sé que em deu enyorar molt. El dia transcorre força tranquil, passen les hores, el mateix interval de temps que cada dia, els mateixos números, aquells que m'indiquen l’hora de llevar-me al matí, l’hora de berenar a la tarda, l’hora de dutxar-me al vespre, l’hora de llegir a la nit, i l’hora que marca l’inicií d'un nou dia; les mateixes agulles negres, el mateix soroll incansable, un tic-tac continu que no para, no s'avança ni tampoc s'endarrereix, tot en aquell rellotge de paret de color cru, modern i que tant m'agrada del menjador. Ja havent sopat vaig cap a l’habitació, ja porto el pijama i els mitjons de dormir, és curiós, sempre tinc fred als peus, se'm glacen a les nits; així que ja llesta, també després d'haver-me rentat les dents, m'estiro al llit, el nòrdic fresc í esponjós m'acarona tota des dels peus fins a les espatlles i es recolza lleugerament í amb compte sobre el meu cos càlid, aquesta sensació realment, és de les millors del dia, i és que per insignificant que sigui, no té preu. Un grinyol m'indica instintivament que la porta s'obre, com cada nit. És la mare, que entra a l’habitació, s'asseu als peus del meu llit, m'acarona dolçament la cara, em fa un petó al front i amb aquella veu tan suau i ensucrada, deixa anar un: "Bona nit Lua, que dormís bé reina." En aquell moment, ella surt per la porta i posteriorment la tanca, jo somric. Per poc important que sembli, aquest petit ritual m'alegra el dia, ja que la mare és el millor que tinc, i per poc que pugui estar amb ella, cada moment com aquest es desa dia a dia dins d'una capseta al meu cap, on hi diposito a més tots els bons records de la meva infància abans del càncer, els guardo allà, ni molt en el fons, ni molt amagats, per tal que cada nit pugui extreure'n diversos fragments per a somiar-hi novament.

De cop, se m'obren els ulls, a poc a poc, un abans que l'altre, pampallugues, una habitació, color blanc al meu voltant, no és el meu llit aquest matalàs cobert de llençols on em llevo des de fa ja unes dues setmanes. Però el que realment m'interessa i fa que deixi d'importar-me on sóc i on dormo, és que la mare és amb mi, cada dia, des del matí fins a la nit. És el primer que els mes ulls adormits perceben a l’inicií de la diada, i l’últim que els meus ulls cansats veuen quan inevitablement s'acluquen. Ja fa dues setmanes que sóc a l’hospital novament, ingressada ja per segon cop, tot i que sé que aquest cop hi seré per més temps, i que les conseqüències que em comporten haver de dormir en aquest llit que no és el meu, ni el de casa, ni el de Barcelona, són més greus que les de la vegada anterior. Càncer de fetge, necessito un transplantament de medul·la òssia, i les probabilitats de supervivència a l’operació són escasses, si més no, això és el que posa en el meu informe i el que l’Andrew va comunicar a la mare ja fa tres setmanes. Penso però, que sóc afortunada, hem trobat un donant, al cap d'un any en llista d'espera. Ha arribat el moment en el que el meu fetge ha dit prou, en que s'ha cansat de lluitar, però tot i això, me'n sento orgullosa, ha estat un lluitador digne d'un trofeu, i tot gràcies al recolzament i als ànims permanents de la mare, que m'ha transmès durant aquests durs anys, les ganes de seguir lluitant per a poder aconseguir travessar la meta, fer front a la malaltia, acabar juntes el combat i gaudir després de la recompensa que comportava tot l’esforç. Ara, a punt de l’operació però, la mare és feliç perquè creu que en unes llargues i inquietants hores estaré curada, i que a poc a poc, al cap d'un fràgil període de temps, tot anirà tornant a la normalitat i seguirà el curs de la nostra rutina. Malauradament, en una cantonada del meu cap, des d'un lloc fosc i solitari, aquell dolor permanent insuportable em rebel·la a cau d'orella i en veu baixa que això no serà possible, que avui és el dia.

Punxades, punxades d'un dolor que no puc aguantar. No sóc prou forta mare. Jo crido, em retorço de dolor i sento que no m'arriba l'aire als pulmons, que es queda saturat en aquella agonia que continc al cos. No puc expulsar aquell dimoni que juga a fer-me mal des del meu interior. La mare plora, i això si que em rebenta. Crida, demana ajuda, però en el fons ja sap que no hi ha temps, que ja ningú hi pot fer res, i com que jo també en sóc conscient, les llàgrimes em vessen deis ulls i em recorren amb presses les meves galtes rosa des fins que cauen com salts d'aigua, volent formar bassals sobre la funda blanca d'aquell coixí que no em pertany. El dolor no s'apaga, com si la seva bateria mai tingués la necessitat de ser recarregada, i els segons passen, i els minuts, com els més llargs i angoixants de la meva vida, i aquesta ja no en durarà molts més de minuts, ho sé jo, ho sap la mare, tot i que ho intenta negar, i ho sap aquest tumor que habita en el meu fetge i que és el que m'ho impedirà. La mare, tremolosa, m'agafa la mà, intenta tranquil·litzar-me, i el dolor comença a disminuir, fet que m'inquieta. La seva veu, em parla, s'adreça a mi amb un mig somriure, i tinc la sensació que els mateixos àngels baixen del cel per dir-me: "Tanca els ulls, Lua, jo seré aquí i també allà on et despertis." Somric. La mare, la meva mare, aquesta que com ella no n'hi ha dues, m'ha fet feliç novament. La miro i el dolor desapareix amb més rapidesa en cada instant, els llums es van apagant, i les parpelles se'm tanquen i acluco els ulls quasi voluntàriament.

Sé que la mare m'estima.